les venes bones

 

Avui dia de donar sang. Preguntes habituals de protocol, que deixen anar una darrere de l’altra amb certa rutina. “Algun tractament contra l’acne juvenil o la calvície?” “Ja no hi sóc a temps”, responc, i riu.

Mentre espero el meu torn, la infermera busca el lloc idoni per a punxar al donant del costat, i li explica que les venes bones es troben tocant amb el dit, que les que es veuen a simple vista no ho són, que no porten prou sang. Em recorda allò del Petit Príncep un cop més, que l’important no és visible. Alterno algun intercanvi amable de paraules amb la lectura que porto entre mans, on mostra difícils relacions de família, desencontres, diferències, preferències, discrepàncies..., però amb un amor que sovint no s’esmenta que circula per dins, com les venes bones.

Avui em toca donar plasma, i el procediment és similar, però dura una mica més. Cap al final, la màquina pita, i em demanen que mogui més la mà, que les venes es cansen. Pobretes. Quan estic a punt d’acabar, em diuen que el color del meu plasma és molt bonic, i em posa content, m’afalaga fins i tot, això de tenir quelcom bonic per dintre i unes bones venes. D’aquí uns dies rebré un missatge amb l’hospital de destí d’aquest plasma, i pensaré que, a més d’un color maco, té un sentit.