Dissabte al matí. Camino per la vorera d’una altra ciutat, camí d’altres ocupacions vora un hospital. M’atrau l’atenció una banda sonora familiar. I és que passo pel costat d’un camp de futbol on sembla que juguin, per l’estatura dels jugadors, un partit de la categoria d’alevins, més o menys. El brogit de l’ambient ja el tinc gravat a la memòria emocional: ànims de pares i pares entusiastes –de vegades massa-, petjades de botes que corren sobre la gespa artificial, xiulets d’àrbitres sempre criticats, crits de l’entrenador amb indicacions no sempre enteses, xuts a la pilota, sons que es repeteixen, pràcticament idèntics, a milers de ciutats, barris i pobles, i que he compartit durant unes quantes temporades.
Recordo quan el nostre fill va manifestar el desig de jugar a futbol. No ens va estranyar; pel seu caràcter li esqueia alguna mena d’activitat ben moguda. Em disposava a sacrificar els matins dels caps de setmana per a anar, ben d’hora, a qualsevol indret de la comarca. Imaginava que m’emportaria un llibre per a aprofitar el temps. Què innocent! No sabia que estava a punt d’encetar alguns dels moments més emocionants. Sóc seguidor del Barça de petit. He botat d’alegria amb els seus triomfs –quan era jove, ben escassos- i m’he entristit en les derrotes –sovint decebedores-, però mai amb la intensitat dels partits dels equips de mon fill, mai amb tanta il·lusió compartida. La felicitat per cada gol, encara que fos el de l’honor en un 6-1; l’acompanyament en el dolor de l’enèsima derrota i l’intent de reconvertir-la en aprenentatge; amistats que encara romanen.
Ja fa un parell d’anys que hem deixat enrere aquesta activitat. Avancem etapa a etapa, encetem nous camins sempre endavant.
Avui, a la vorera d’una altra ciutat, camí d’altres ocupacions vora un hospital, aquesta banda sonora m’acaricia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada