"Entrar en aquella casa era com penetrar en un món perfecte, on tot m’era permès. Les normes a què em sotmetien a casa quedaven lluny, i la disciplina es relaxava. La Carmeta no tenia fills i després, ja de gran, vaig comprendre que jo havia estat com un succedani, com un caramel que et poses a la boca perquè et tregui el mal gust. A l’estiu em feia llet merengada i a l’hivern, ametlles torrades; però el que recordo amb més gust eren les patates fregides. Res a veure amb les que es venen en bosses. Mentre les pelava i les tallava ben finetes, com a mi m’agraden, em creixia la saliva, i no podia esperar que es gelessin un cop fora de la paella. L’espetarregar de l’oli calent quan les hi tirava és un dels meus sorolls preferits des de llavors. Després me’n posava un bon plat i me les menjava mirant els dibuixos de la tele, mentre ella es posava a cosir, a la vora de la finestra. De tant en tant aixecava la vista per mirar-me, i somreia en comprovar que me les havia acabat totes i que agafava els trossets més petits clavant la punta del dit i posant-me’l a la boca."
...
Fragment del conte Una gàbia nova al mirador, inclòs al recull Una sortida digna.
Fragment del conte Una gàbia nova al mirador, inclòs al recull Una sortida digna.
