25 d’octubre 2009

El silenci dels arbres, d'Eduard Màrquez

Segon lectura d'aquest llibre deliciós, d'aquesta novel·la amb aparença de conte, o a l'inrevés. El silenci dels arbres, d'Eduard Màrquez, s'emmarca dins d'una ciutat sitiada per la guerra, amb habitants sotmesos a restriccions que fan valorar les felicitats petites, amb un pànic que, a poc poc, es torna tristament familiar. Aquest drama de la guerra, de qualsevol guerra, es barreja amb la passió per la música que senten els personatges, i que ens fan sentir a nosaltres, i també per la passió per la vida. Un violinista de prestigi torna a la seva ciutat en plena guerra per a fer un concert que aixequi els ànims. La seva mare també fou una prestigiosa violinista, i a poc a poc anirem sabent la seva història, la de l'amor i desamor dels seus pares, del seu mateix. Amb una gran habilitat per part de l'autor, els personatges viuen i reviuen el present i el passat sense cap mena de discontinuïtat, com si records i vida fossin una mateixa cosa, simultània.
La història dels personatges centrals s'alterna amb cartes que els habitants de la ciutat envien a persones estimades, cartes plenes d'emocions, de pors, de resistència al límit, de mort i de vida. Al mateix temps, un guia del museu de la música explica històries a les sales buides, a les sales de viodres trencats per on entra el so de les explosions, històries per fer espantar fantasmes.
El llibre és ple de frases i fragments de gran bellesa i emoció. En comprateixo alguns amb vosaltres, i altres amb els membres del Club de Lectura de Tortosa i el seu propi autor, que ens trobarem el 27 d'octubre.
"Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres".
"De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent del silenci."
"La claror, retallada per les finestres sense vidres, desvetlla la brutícia del terra."
"Necessito com mai sentir la serenor del glaç."
"Vam equivocar-nos en pensar que podríem viure junts, i el temps ens va arraconar al fons de la nostra rancúnia."
Un comentari més acurat, al blog Anticànons.

8 comentaris:

jordicirach ha dit...

Jo que sóc un home de frases m'apunto la recomanació del llibre.

No he llegit res encara d'aquest autor tot i que me'l l'han recomanat molt.

Gràcies per la descoberta ;)

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Striper ha dit...

Sembla un llibre molt atractiu per tenir-lo en conte, com lectura.

rebaixes ha dit...

Frases plenes de suc substanciós.Anton

Helena Bonals ha dit...

"els personatges viuen i reviuen el present i el passat sense cap mena de discontinuïtat, com si records i vida fossin una mateixa cosa, simultània".

"cartes plenes d'emocions, de pors, de resistència al límit, de mort i de vida"

M'han arribat molt aquestes frases. Gràcies per la referència als antis (això del comentari més acurat), però és que mai no se'n sap prou!

Que bé, això de portar el club de lectura, quina experiència més gratificant.

Mireia ha dit...

Una novel.la SENSACIONAL, MERAVELLOSA! Jo també la vaig ressenyar.
Per mi l'Eduard Márquez és un dels millors escriptors en llengua catalana, sens dubte!

Elvira FR ha dit...

Jo també me l'he llegit....és fantàstic...d'una delicadesa i sensibilitat exquisides...

El veí de dalt ha dit...

Un bon llibre, ben estructurat. Punyent, bell, precís.

Lena ha dit...

El vaig llegir fa temps gràcies a la recomanació de la bibliotecària i no me'n penedeixo gens. Ah! I també em vaig anotar en la llibreta de cites "Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres".