18 d’octubre 2009

Los funerales de la Mamá grande, de Gabriel García Márquez

Alguns opinen que la novel·la més coneguda i exitosa de Gabriel García Márquez és, en realitat, un recull de contes. Potser no van tan desencaminats. Tot i això és un llibre meravellós que tinc pendent de rellegir i comentar en aquest blog, llargament. Però avui li toca a un recull de contes de l'autor, Los funerales de la Mamà grande, que , seguint el joc del Salvador macip, quasi podria considerar-se una novel·la. Els relats, com és habitual, tenen com a escenari el món a mig camí entre la realitat i l'impossible de Macondo. Els personatges són sovint marginats, i conviuen amb aparent normalitat en un escenari de contrastos i exaltacions molt sud-americà. Com sempre que em poso davant d'un dels seus llibres, el llegeixo deixant-me seduir per l'art de construir frases.

"Tenía la serenidad escrupulosa de la gente acostumbrada a la pobreza."

"... lo sintió desvestirse en la oscuridad, tratando de no hacer ruido, sin saber que ella no había dejado de ayudarlo un instante al hacerle creer que estaba dormida."

"Ni siqueira será necesario ponerle pájaros -dijo, haciendo girar la jaula frente a los ojos del público, como si estuviera vendiendo-. Bastará con congarla entre los árboles para que cante sola."

El conte que dóna nom al recull, explica els preparatius dels funerals de la Mamá grande, mestressa dictatorial del país durant dècades, "dueña de las aguas corrientes y estancadas, llovidas y por llover, y de los caminos vecinales, los postes del telégrafo, los años bisiestos y el calor, y que tenía además un derecho heredado sobre vida y haciendas."

5 comentaris:

Allau ha dit...

Bona recomanació tornar a llegir García Márquez. I encara que parlis de la seva novel·la més famosa, "El amor en los tiempos del cólera" també val molt la pena conèixer-la o redescobrir-la.

Striper ha dit...

Jo desconexia aquesta novela...

SM ha dit...

Tot el cicle de Macondo és difícil de catalogar. Als límits del realisme i la fantasia, la novel·la i el conte. Les històries de la Cándida Eréndida són un bon exemple. Tot genial, és clar.

captaire ha dit...

De García Márquez em va agradar molt "El coronel no tiene quien le escriba" y "Crónica de una muerte anunciada".
Amb "Cien años de soledad" em va passar una cosa estranya: la primera vegada que la vaig llegir em va agradar molt, en canvi a la segona em va costar força acabar-la. Tinc pendent una tercera lectura per fer-ne el desempat.

Pedro Lluch ha dit...

Magnífic recordatori, sí senyor!
Abans de "Los funerales...", en García Márquez va publicar Ojos de perro azul, que jo vaig llegir fa temps en aquesta mateixa edició de butxaca amb la que il·lustres el teu post.
Son contes, els del "Perro azul", anteriors a Macondo, d'un jove periodista colombià cercant la seua veu... que havia d'esdevenir la veu de la Mamá Grande, i després la dels Buendía... i la veu de molta América Llatina també.
Busqueu Ojos de Perro azul: son petites joies que ténen molt dels "exercices de style" d'en Queneau. Fantàstics!