com un conill que fa tard

El passatger del seient 123 el convida a fer volar la fantasia, tot i que juraria que les muses tenen un altre aspecte: no se les havia imaginat de cap forma en concret, però sí amb una mica més de… je ne sais quoi. No s’hi havia fixat fins ara, quan s’aixeca per canviar de lloc: li devia molestar el sol. Calcula que passa amb escreix dels seixanta, però no cal fer-ne cas; amb el cabell i la barba llargs, blancs i esbojarrats, podria aparentar més anys del compte. La figura és escanyolida; la mirada, desperta, i el vestuari convida a sospitar que és un estranger de vacances o un jubilat buscant l’escalfor del sud. Potser és un alemany d’Hamburg o, millor encara, de Heildelberg; un vell llibreter que visqué instants de glòria al maig del seixanta-vuit, per exemple. Però tot això és massa versemblant i creïble; l’estat oníric on comença a flotar el desafia a ser més agosarat, com un conill que fa tard.
.
Fragment del conte "D'una trista figura", inclòs al recull I un cop de vent els despentina.