sense pressa

Les llums de l’ascensor indiquen que ja està baixant. S’obre la porta i en surten una mare i sa filla; la segona, més riallera que la primera. Entro, vull anar al tercer pis, i em trobo que estan premuts tots els botons. Hauré d’esperar, impacient, que s’aturi a cada pis. Estic a punt de dibuixar un mal pensament contra la xiqueta, amb llampecs i trons, com als còmics, però no sóc digne de llançar la primera pedra. Tampoc tinc tanta pressa.