lector imaginatiu

De petit, mon fill està acostumat a veure’m sortir a la tele. El primer cop el va sobtar, i em va mirar dues vegades per comprovar si realment era el mateix. Fa pocs dies em diu: vols que juguem a les entrevistes? Va a la meva tauleta de nit a buscar dos llibres, i em fa seure al seu costat. N’agafà un i, imitant-me, fa veure que llegeix, amb el ditet seguint les línies, i improvisa una història que dura, i dura, i dura. És diumenge, estem al costat del balcó, i la primera llum del dia entra tèbia. Jo maleeixo no disposar d’una càmera de vídeo sempre a punt per gravar moments com aquest, però si m’aixeco cometré un sacrilegi, trencaré quelcom d’irreparable, ni tan sols amb cinta adhesiva, com ell fa amb tot. Em disposo a viure al moment, a gravar-lo a la memòria amb tot luxe de detalls que, sense dubte, el temps endolcirà. Quan acaba, llavors sí, li faig una foto, i li dic quant m’ha agradat la seva història, i ell riu, i la història no s’acaba.