Un tronc amb sentiments

Mig novembre i tot fa olor de Nadal. Els operaris pengen les llums tradicionals i això és un símptoma inequívoc que el tió s’acosta (sempre arriba a casa coincidint amb la seva encesa). Però enguany hi ha una novetat respecte l’any passat: tenim una gosseta joveneta, en plena edat de jugar i de rosegar-ho tot, i temem, amb cert alarmisme, que pugui mossegar el tió. Això és motiu de preocupació per al nostre fill: “l’haurem de vigilar”, diu tot seriós. Jo, pràctic, aporto un possible remei: “el podem posar damunt del bufet, al costat del pessebre, i així la gosseta no hi arribarà.” Però aquesta solució no satisfà en absolut mon fill que, preocupat, pronostica: “pot caure i fer-se mal!”. Els meus segons de silenci delaten certa incredulitat, que mon fill trenca amb un sentència definitiva: “és un tronc de fusta, però té sentiments!”. Arguments com aquest no admeten rèplica.