Si al meu blog es fa la recerca per la paraula clau “serret”, el nombre d’entrades és elevadíssim. El seu entusiasme encomanadís em va atrapar des del primer dia, i davant del seu cant de sirena, em destapo les orelles, salto del vaixell i nedo amb alegria cap a a Vall-de-roures, l’hàbitat natural d’aquest heroi a qui jo anomeno, amb simpatia, Obèlix, per haver caigut dins d’alguna marmita màgica quan era petit.
Han estat molts dies compartits dins de la seva petita gran llibreria, però recordem especialment aquell octubre del 2009, quan vam celebrar conjuntament el Premi Blocs Catalunya i el Premi Nacional de Cultura.
Fa 10 anys, tot just el primer dia del meu blog, ja esmentava que anava per Setmana Santa a signar exemplars a la llibreria Serret, i el proper dijous, un cop més, m’hi dirigiré en companyia de Francesca Aliern i Josep Igual, amb la feliç coincidència que li hagin atorgat la Creu de Sant Jordi.
Hi ha coses que no canvien, hi ha coses que creixen.
Felicitats, Octavi.
el final d'una memòria
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada