Trapezista i escriptor a Vilafranca

Com sempre que puc, arribo a Vilafranca amb temps. Passejo per carrers que ja conec, fotografio el trapezista davant l’Ajuntament, com si estigués a punt de fer l’aleta. Recordo l’emoció de vells Sant Fèlix.

Entro a l’Odissea, però no em dono a conèixer. De vegades em fa vergonya entrar a una llibreria i dir: hola, sóc escriptor. No trobo cap llibre meu, i quan passa això sovint et desmoralitza. Xafardejo si veig llibres d’altres autors ebrencs. Distingeixo a les lleixes només a Emili Rosales i Albert Roig.
Avui he dinat més aviat del normal i tinc temps de regalar-me xocolata calenta per berenar. Al local que es diu Il café, al carrer de la Font, hi deixo dedicat un exemplar de Postres de músic, perquè el llegeixi la clientela. La cambrera es queda molt sorpresa: "ens en pots regalar també a nosaltres". Ho sento, no vaig tan carregat, no tinc els poders màgics dels Reis d’Orient, ja m’agradaria. Entro en una botiga de joguines atret pel seu aparador; els hàbits com a pare canvien. M’atrauen jocs de fusta de moltes peces, però les imagino escampades pel menjador. Compro un elefantet.
Una hora abans de l’acte, els peus em porten a la porta del Casal Cultural, bàsicament per a tenir-lo localitzat. Vaig a fer un tomb més, però la casualitat (la casualitat?) em fa coincidir amb la benvolguda Pilar. Xerrem d’emocions i blogs fins l’hora del Club de Lectura.
Les dones van arribant i comencem la tertúlia sobre El vertigen del trapezista. Com a tots els clubs de lectura sobre el llibre, als primers cinc minuts algú diu que el conte que més li ha agradat és Monedes, no falla. Abans he dit "les dones", perquè tots els membres són femenins. A meitat arriba un home, però fa fotos i se’n va.
Ho he dit mai que els clubs de lectura m’encanten? Sí, mil vegades, però no em cansa repetir-ho. Somriures de complicitat, curiositats, preguntes, respostes, satisfacció mútua, la sensació que allò que vas escriure ha arribat a bon port.

Arribaré tard a Tortosa, el xiquet ja estarà dormint (o hauria), no em cal córrer. Entro a un bar modern, funcional, juvenil, on, en un racó, dues xiquetes juguen retallant papers. A la tele tenen posat el Canal Historia. Això, en un bar, no ho havia vist mai de la vida; els felicito. Menjo un entrepà. La cervesa és light, però no les emocions viscudes.
Quan arribo a casa, el xiquet dorm; l’elefantet me’l deixo a la butxaca, li donaré demà.