Collita de foc, de Carme Meix

Amb Collita de foc, Carme Meix ens trasporta al gust més agre de la terra, a la tragèdia repetida, a la fatalitat amb què es veuen atrapats els personatges, gairebé fregant el drama amb què Sebastià Juan Arbó ens va descriure la vida al Delta a Terres de l’Ebre. Però aquí el decorat és de secà, entre l’Alt Maestrat i la Terra Alta, amb la vinya com a esperança i tomba alhora, entre un segle que acaba i un altre que comença, amb la fil·loxera com a botxí. Rafel Esplà, el protagonista fugirà del seu poble i de les guerres carlines a la recerca d’una terra millor, més amable i generosa, més tova i agraïda. Però el destí el perseguirà, i li reconeixerem algun cop trets del pare mancat de tendresa del qual va voler allunyar-se. L’amor l’esquiva, es fa esperar, i quan arriba s’ha florit per manca d’ús, s’ha fet malbé com raïm madur sota la pluja; però la mort no, la mort es torna fidel companya a cara revolta de camí, injusta, cruel, enduent-se a qui més estima un i altre cop: “No el vaig voler tocar. Mai més no vaig voler tocar el cos d’una criatura morta. Mai més. Lo seu pes, de plom, me podia desllomar”. La mort i el treball dur del camp, un treball que encadena i allibera, vés a saber amb quines proporcions. Una novel·la amb color de terra, amb el gust d’un dol que dura massa.