Aquell novembre i aquell bosc, i el record del teu cos abraçant-me; res més em manté dempeus. Els anys malmesos per la teva absència resten buits al calaix del meu cor, obert de bat a bat; no poden ser robats dos cops. Fer-me tardor és el millor homenatge de què sóc capaç.
.
Text inspirat per la imatge suggerida als Relats conjunts.
9 comentaris:
Però no es pot viure de records. No m'estranya que aquest personatge tingui l'expressió trista...
Fer-se tardor com homenatge a un amor... sí que és trist, però molt maco :-)
Una imatge poètica i trista i amb el rostre seriós. Un micro ben lligat.
M'agrada molt!
Ooooohhhhhh! un somriure i un bri de melangia m'ha transmès el teu microrelat ....un micro gran relat!
Contundent!
Felicitats, mirant aquesta foto, has estat capaç de fer poesia.
Malgrat la tristesa, un gran homenatge a la tardor.
m'agrada molt. melancolíos. la tardor ja ho té això!
Publica un comentari a l'entrada