17 de novembre 2011

Ser poeta, segons Artur Bladé

Una reflexió sobre què és ser poeta, d'Artur Bladé i Desumvila al seu llibre L'edat d'or:
.
“No havia de ser poeta, però certa disposició sí que crec que la tenia, almenys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir badoqueria) i per una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida de la lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en la negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, no havia de ser poeta […]. Em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre).”
Més informació a l'Associació Cultural Artur Bladé.

5 comentaris:

Pere ha dit...

És un dels més grans privilegis ... poder perdre el temps, i això també és poesia.

Bona tarda Jesús M.

Sandra D,Roig ha dit...

jajaja, hi he trobat punts en comú, sortossament duc el camí contrari.

:) una abraçada

Isabel H. T. ha dit...

Preciosa definición de Un poeta...con esos ingredientes no puede resultar otra cosa...
Felicidades

Carme ha dit...

Ostres, ostres, que bonic! estic d'acord amb el Pere. Perdre el temps així ja és poesia...

Anònim ha dit...

M'encanta, però no tothom ho entèn així.