Sóc un xiquet petit que mira pel·lícules d’aventures en una tele en blanc i negre. Possiblement és dissabte. Possiblement menjo pa amb xocolate. El crit de Tarzan es deu escoltar des de la cuina, l’estampida dels elefants potser m’impressiona, o els negres de la tribu que fugen espantats davant alguna muntanya prohibida. I la Cheeta posa el toc d’humor, i segur que em fa riure, i potser fins i tot faig una mica el mono pel menjador. Petons per sempre Cheeta, que ahir vas morir, als 80 anys, però no del tot.
XXI Lliga social de fotografia de l’AFA
Fa 1 hora
3 comentaris:
Bonica entrada a una "monada" que ens va fet disfrutar molt.
Bon cap d'any.
Jo també era dels de la cheeta.
Sembla mentida com ha canviat el cinema i ...la vida.
Bon any, Jesus M.
On són aquells cicles de cinema dedicats a Tarzan, als Hermanos Marx, al Gordo y el Flaco, a Hitchcock...?
Tan bon cinema com hi ha per donar i vendre i ens fumen cada porqueria per la televisió que déu n'hi do...
Publica un comentari a l'entrada