17 d’abril 2012

Per a Relats conjunts

Restes d'humitat al vell gronxador. La humitat no és bona pels meus ossos, diu el metge; ni la solitud per a la carn, penso jo. Amagat sota una manta gastada, observo l'implacable pas dels anys pel meu jardí.
.
Per als Relats conjunts d'aquest mes.

9 comentaris:

El porquet ha dit...

Molt trist... potser perquè és molt real.

Sergi ha dit...

El temps no passa de puntetes precisament, el vell gronxador ho sap molt bé.

sa lluna ha dit...

Breu però tan real com la mateixa vida.
Ja saps "lo bo si breu, dues vegades bo"!.

zel ha dit...

Genial, Molt molt , i sí, trist

cantireta ha dit...

Em recorda a Gran Torino. Boníssim, Jesús.

montse ha dit...

Aquest relat, capta molt bé el pas del temps.

Rafel ha dit...

Sort de la manta que fa el seu paper dignament.

Elfreelang ha dit...

Condensat breu i emotiu...genial microrelat trist

Mireia ha dit...

Jo no el trobo trist, que els anys passin no es trist el que es trist és que no passin o passar-los sol, no?