Ho confesso: mai m'ha entusiasmant el Carnaval. De petit plorava cada cop que ma mare aconseguia posar-se dins d'una disfressa, i així surto, plorant, a les poquíssimes fotos de carnaval que tinc, perquè ma mare desistí de seguida. Llavors, el carnaval era, sobretot, l'oportunitat d'acumular caramels per a tot l'any que col·leccionava per sabors i que recomptava mil vegades.
Però som animals contradictoris i, si no m'agrada disfressar-me, com és que m'he fet escriptor?
2 comentaris:
l'escriptor no es disfressa ni té rostre. El que exhibeixo és la cara de l'instant. L'escriptor és sempreestranger, precisament perquè, per a manifestar-se, pren del llenguatge el seu rostre. A mi tampoc m'agrada disfressar-me.
M'agradava abans. Ara, veig la canalla i sé que és un alliberament. I per a mi, motiu d'escriptura.
Publica un comentari a l'entrada