En un anterior apunt ja vaig parlar de la primera meitat del llibre. A la segona, entra de ple a l'assetjament i caiguda de Barcelona el 1714. El llibre parla, com tothom sap, de la desaparició legal del nostre país, de la lluita aferrissada i suïcida que va mantenir fins al final, abandonat a la seva sort com un peó innecessari al tauler de joc. Albert Sánchez Piñol eleva a la epopeia el nostre caràcter tossut per defensar l'indefensable, gràcies al qual, aquí estem, contra tot pronòstic, i dóna rellevància a figures com el general Villarroel, i posa al seu lloc a d'altres més populars segles després com Casanova.
El llibre també és tota una lliçó de tècniques de defensa i d'atac de ciutats al segle XVIII, molt amena, il·lustrativa i il·lustrada.
Però sobretot és una novel·la d'Amor. Amor en majúscules, de la necessitat d'amor, de com l'amor és el motor final que ens empeny cap a l'impossible, que fa que el protagonista del llibre, covard, supervivent, renunciï a una vida planera com a noble, al costat d'una dona que estimà a la joventut, per a arrossegar-se fins una ciutat al límit de la resistència, abocada a la mort més immediata. Martí Zuviria, necessitat d'amor, tot i que li costi entendre-ho, es fabrica pares, fills, avis, i una família surrealista amb qui compartir llit i esperança.
Us deixo alguna frase més:
"En este mundo sobrevive el que aprende a caminar sobre cristales rotos".
"Si me dieran una buena brigada de zapadores podría expugnar en veinte días una fortaleza de veinte baluartes. Con la casa de un abogado no vale la pena ni intentarlo."
"Los ricos siempre son bienvenidos."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada