03 de febrer 2013

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

Si algun avantatge té la vellesa, és que véns de tornada de quasi tots els camins. Només te'n resta un i, a partir de certa edat i de certa acumulació de vida, ja no et fa por. I el protagonista de Victus ens narra la seva història des de la talaia dels 98 anys, des de la decrepitud dels anys (li ha de dictar la història a la seva criada austríaca Waltraud, fet que permet un fantàstic joc narratiu), i amb una càrrega d'emocions i cicatrius aclaparadora. Martí Zuviria viu i ens fa viure en un vaivé creixent, apassionant, viu, directe, cru; entre el seu instint de supervivència i les més altes quotes de comportament moral que li ensenyen dos grans mestres; entre les passions més humanes i carnals, i els ideals més sublims. Però la novel·la té dos protagonistes: Martí Zuviria i Catalunya. Ho confesso, com a lector no sóc objectiu en aquest tema, i potser l'Albert no ho és com a escriptor. Tot i tractar-se d'una novel·la ambientada a principis del s. XVIII, els paral·lelismes amb la nostra època són vertiginosos, i m'és difícil abstreure'm de l'emoció (i això que encara vaig per la meitat, i no ha començat encara el setge de Barcelona i la seva caiguda).
Els fets que narra el llibre tenen un alt percentatge d'historicitat, però l'Albert els narra de forma brillant, i resulta difícil deixar el llibre ja des de la primera pàgina. Martí Zuviria ens narra els fets de forma gens acadèmica; és planer, irònic, sarcàstic, cruel, realista, idealista (sí, tot a la vegada), i ens mostra el món de les batalles i les fortificacions de l'època d'una manera molt clara i engrescadora; t'agafen ganes de mirar-te millor il·lustracions de ciutats de l'època. Jo mateix em miraré les muralles de Tortosa d'una altra manera. Tracta els personatges històrics sense manies ni escrúpols, tant se val que siguin generals, reis, lladres o putes (sovint més d'un personatge pot ser diverses coses alhora, com a la vida, vaja). Tot plegat esdevé un gran espectacle que segurament mereixerà un segon apunt per part meva, quan acabi la 2a part. L'Albert mai m'ha decebut en cap dels llibres que he llegit, i aquest no n'és l'excepció i, en tot cas, potser en seria la culminació.
Us deixo alguna frase del llibre:
"España no existe; no es un sitio, es un desencuentro."
"Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia."
"El poder es eso, exactamente eso: el mundo te pide audiencia, y tras la puerta tú te ríes de él."
"A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan."
"La sangre vertida ya estaba seca, como si hubiera nacido con venas viejas."
"una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar."
"El mundo rueda hacia el ocaso, como lo demuestra el que hoy en días los hombres desconfíen incluso del enemigo."
"En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera."
"Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra."
"En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón."

"Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos."

4 comentaris:

Txell ha dit...

Jo també m'ho he passat molt bé llegint aquest Victus. El millor encert, per a mi, també és aquest fantàstic narrador en què es converteix Martí Zubiria als 98 anys!

El veí de dalt ha dit...

Doncs caldrà llegir.lo....

Elfreelang ha dit...

el tinc pendent....m'encanten les frases seleccionades....

Anònim ha dit...

Para un castellano de pro trabajar era una deshonra, para un catalàn, la deshonra era no trabajar. Una altre frase de Victus,