13 de juny 2013

Purpurina

El vespres sempre ha estat la meva hora més creativa. No sóc un escriptor amant de vetllar a la recerca de la inspiració acompanyat de la nit; ni tampoc un ansiós matinador que s’aixeca ben d’hora per aprofitar les primeres hores del dia. En canvi, quan la tarda es tranquil·litza, quan la llum comença a fer-se tolerant, és quan més fàcilment em brollen les paraules. Ara, des de fa uns anys, aquestes millors hores del dia les regalo al meu fill; ens les regalo. Juguem, dibuixem, caminem, aprenem... L’escriptor cedeix pas al pare.
Una d’aquestes tardes, mentre passegem a la vora del riu i el sol esquitxa, de biaix, l’aigua, el meu fill l’assenyala i crida: purpurina!

L’escriptor no perd del tot el temps.

2 comentaris:

Mariola Nos ha dit...

Molt tendre, molt dolç, sincer i bell ... enhorabona!

Isabel H. T, ha dit...


El tiempo dedicado al amor nunca es tiempo perdido es la mejor ofrenda que se le puede hacer a la vida.