16 de desembre 2015

14 lectures


A la web cultura CATORZE em demanen els 14 llibres que més m'han marcat, i avui surten publicats.
La tria és molt difícil, i segur que un altre dia la llista seria una altra, tot i que alguns crec que ja són fixos per a sempre, sobretot els que em varen marcar en aquella edat en què som més susceptibles de ser marcats, en què som més receptius.
A més de la llista, en faré una breu explicació:
.
Ja de petit em va impressionar el personatge, i en vaig llegir una primera versió en un llibre d'editorial Bruguera, que era mig còmic i mig text. Però es veu que no en vaig tindre prou. Quan tenia entre 10 i 12 anys, no ho recordo segur, quan visitava una fira a Reus amb mons pares, em van dir que demanés alguna cosa, i jo vaig assenyalar una edició en dos volums del Quixot. La vaig llegir sencera, i no sé si vaig captar la magnitud de l'obra, però fou un amor per sempre al qual acudeixo periòdicament.

.
El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.

Sé que no sóc original amb aquesta tria, perquè som molts els marcats per la primera lectura d'aquest llibre, en una edat tendra, i enamorats pel personatge intentem descobrir els tresors invisibles de la vida, i riure sempre com un nen.

.
Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo.

Aquest no és el millor llibre de Pedrolo, ni el que m'agrada més, però l'he inclòs perquè fou el primer llibre que me'n vaig llegir (cos vosaltres, veritat?). La seva lectura em va marcar absolutament aquell 1r de BUP. I després en seguiren molts, i en pocs anys vaig devorar Pedrolo obsessivament, un després de l'altre, reservant els pocs diners de què disposava un jove adolescent per comprar la seves novel·les socials. Qui sap, potser em va marcar més com a persona que com a lector.

.
Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca.

La lectura d'aquest poemari em va trasbalsar, no sabia que una escriptura així fos possible. Reconec que al principi no entenia tot el que el poeta expressava, però em rascava per dins, notava com el dolor i l'angoixa m'arribaven nítids i per sempre.

.
Cien años de soledad, Gabriel García Márquez.

Recordo el moment; un company d'habitació a la residència Sant Jordi de Tarragona on estudiava me'l va deixar. Són moments transcendentals, lluminosos. Després me l'he rellegit sovint, i tota l'obra de Gabo, a la qual torno per a beure de la seva màgia, per a alimentar-me.

.
Incerta glòria, de Joan Sales.

El vaig llegir abans dels vint anys, i és sense dubte el llibre que més he subratllat. Aquell noi que era jo reflexionava sobre la nostra existència, sobre l'obscè i el macabre, entre aquelles pàgines que tinc tan gastades. I això fou abans de saber que Sales estava enterrat a Siurana!

.

L ainfluència de Calders és un clàssic de tots els contistes catalans, que mai li podrem pagar el nostre deute, llevat continuar escrivint conte rere conte. Realisme màgic a la catalana, humor amb ironia.

.
La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.

La gran dama de la literatura catalana no podia faltar en aquesta llista. També podria haver inclòs algun recull dels seus contes, però La plaça del diamant fou el primer que em vaig llegir, i la seva forma d'escriure és una lliçó constant que gaudeixo cada cop més, fascniat pels petits detalls, per la manera com la Colometa frega amb la mà unes balances gravades a l'escala.

.
Camí de sirga, de Jesús Moncada.

Llegir Camí de sirga i sentir-te un escriptor petit, un etern alumne ple d'impotència. Un dels grans llibres de la literatura catalana de tots els temps, que em costà al principi, i vaig haver de tornar-lo a començar un parell de cops, fins que vaig entendre que m'havia deixar portar pel seu guiatge, com si fluís riu avall.

.
Quaderns deltaics, de Josep Igual.

I arriba el moment en què alguns escriptors són també amics. L'estil d'Igual és una llaminadura per a la intel·ligència, la seva cirurgia precisa amb les paraules és tota una lliçó per a mi. Descobrir aquest dietari, a més, m'obrí un nou ventall de possibilitats, i fou com un mirall que em va fer adonar de què vull ser quan sigui gran.

.
Benissanet, d’Artur Bladé i Desumvila.

L'any 2007 fou el centenari del seu naixement. Es començà a reeditar la seva obra. Jo el desconeixia totalment fins llavors, però l'amic Emigdi em va recomanar que llegís Benisssanet. I des de llavors són un bladerià empedernit. Passejo de la seva mà amb una facilitat increïble, m'ensenya el seu poble, la gent, la vida. Bladé em confirma la meva passió pels dietaris.

.
L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés.

Descobreixo Vergés ja de gran, conec l'home, l'humanista, l'extraordinari i singular poeta, senzill i humil que, de vegades, fins i tot em trucava. I em proposo ajudar en tot el que sigui possible a difondre la seva obra. La relectura dels seus poemes me'l fa admirar cada cop més.

.
Els homes del sac, de Damià Bardera.

Aquest és el primer llibre de Damià Bardera, però hauria de posar a la lista la seva obra completa. Des del primer conte em va trasbalsar, potser com no ho havia fet des de feia dècades. Els seus contes són contundents, m'esgarrapen per dintre, em provoquen emocions, m'acceleren de 0 a 100 en mitja frase. El recomano sovint, explico algun dels seus contes que em sé de memòria. Comprovo que potser no és comercial, però jo en sóc addicte.

.
Contes per telèfon, de Gianni Rodari.

Quan fa uns anys preparava un taller de narrativa, em parlen del llibre Gramàtica de la fantasia. El fullejo, però quan aprenc el seu funcionament és amb aquest llibre que trobo en una llibreria de segona mà, crec que a tres euros. Ja feia un temps que em rondava escriure contes infantils, però no es fins a llegir aquest llibre que ho decideixo definitivament. Li he llegit diverses vegades a mon fill, l'he comentat al club de lectura per a adults. Tots els móns són posibles.
.
I aquesta llista de 14, que és totalment insuficient, podria haver inclòs molts altres llibres i autors, com Monzó i Sergi Pàmies, com Delibes o Arbó, com el Herman Hesse de la meva adolescència, com Mortadelo y Filemón, com els viatges a peu d'Espinàs, com Philip Roth o Verne... i tots els que vindran.

Cap comentari: