Matí d’hivern i de sol, sense vent; un regal. Em recorda potser l’única ocasió en què m’he embolicat en una revolta (tot i tenir un caràcter poc avesat al crit i la lluita) i n’he sortit victoriós. M’he de remuntar als anys setanta. Els alumnes de la “Escuela Nacional Graduada de Cornudella”, si al matí feia bon dia i teníem poques ganes de fer classe, ens conxorxàvem per tornar a la tarda, després de dinar, carregats amb pilotes, cantimplores i altres complements per a anar d’excursió. Suposo que no calia explicar gaire la nostra intenció, però algú de nosaltres, amb més iniciativa i dots de líder, amb el recolzament de tots al darrere, traduïa en paraules les nostres poques ganes de pissarra, guix i pupitres de fusta, i suggeria als mestres que feia bon dia per a anar d’excursió. De mestres no n’hi havia gaires, l’escola només tenia quatre aules, i sovint eren fàcils de convèncer, provocant un esclat de joia general. L’excursió era modesta, fins al camp de futbol, tot just a cinc-cents metres de l’escola -511, miro a google maps-, i de seguida s’organitzava una fila de dos que baixava carretera avall, mentre els peus trepitjaven les fulles caigudes dels arbres i aixecaven pols i soroll. Allí fèiem un partit, mirant de no caure en aquell camp de terra i pedres, i altres jocs on córrer, saltar i riure, eren ingredients principals.
Aquelles tardes de sol i jocs, després d’una petita victòria, són alguns dels moments que he viscut més propers a la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada