De vegades, m’agrada viure al límit

 A Tortosa, acostumo a deixar el cotxe a una zona d’aparcament en bateria. Degut al meu hàbit d’aparcar i passejar per aquí, conec els costums dels propietaris dels vehicles, i sé quins dies, i a quins horaris, és un miracle trobar-hi aparcament, i a quins puc gaudir de divers percentatge de probabilitats. Si busco aparcament dins d’aquestes franges horàries esperançadores, practico una mena de joc de risc amb mi mateix. Entro a l’avinguda on es troba aquesta zona, i avanço lentament, mentre el cervell, convertit en un ordinador que processa dades acumulades de fa anys, fa un càlcul estadístic del percentatge de sort que puc tindre. L’angle de visió no és perfecte, puc endevinar algun espai buit, però potser és un vehicle de curta talla. Quan veig una vacant, m’endinso en un debat intern sobre si cal aparcar aquí mateix, o arriscar-se a trobar lloc més endavant. Si la guanya la segona opció, es repetix el debat una altra vegada, sabent que el risc augmenta a mesura que m’aproximo al final de l’avinguda. El premi és estalviar-me de caminar uns pocs metres (tot i que després surti a caminar per a fer una mica d’esport), i el plaer d’assaborir una petita i privada victòria. El perill, que s’acabi l’avinguda, que hagi de donar una altra volta amb el cotxe, i que m’hagim pres la primera plaça lliure que hi havia. Però, de vegades, m’agrada viure al límit.