Que no es trenqui l'aigua que dorm

Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Que no es trenqui l'aigua que dorm.

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

Desamor, de Josep M. Llompart

Llegint Altres veus, altres àmbits, de Truman Capote

Es disfressa de tempesta el matí, cançó generada per IA

  Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Ahir us vaig penjar aquesta cançó, basada en el primer poema del llibre, i avui us en passo una altra, sobre el poema que comença amb el vers Es disfressa de tempesta el matí. Almenys mostra errades a la pronunciació d'alguns fonemes, però diria que aquesta imperfecció sembli que sigui més humana

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

M'assec al pedrís dels dies, de poema a cançó

 Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Aquí la teniu, amb imatges fetes també per IA. I, és clar, ja n'he fet altres pel meu compte en aquesta llista de reproducció. 

I és que sovint, els contes són més savis que els seus autors.

 Això d'escriure, com qualsevol altra activitat humana, té coses curioses. Sovint la gent em diu si tinc algun projecte entre mans, alguna cosa a la graella de sortida, i jo els contesto que sempre estic escrivint, i que ara mateix, per exemple, tinc una dotzena de llibres inèdits que poden sortir en qualsevol moment.

I és que el ritme d'escriptura no és el mateix que el ritme editorial, i l'ordre tampoc. Per exemple, ara he publicat el recull de narracions A voltes, un planeta, escrit l'any 2019, mentre que fa dos anys vaig publicar I sentir-se encara amb forces, escrit najoritàriament el 2020 i 2021.

Per tant, tinc relats, contes infantils,  poemes, i altres artefactes, que porten esperant des de fa més de deu anys, i que no han vist la llum encara per circumstàncies diverses, atzar inclòs.

De tant els reviso i retoco alguna cosa, per a mantenir-los vius, que no s'enyorin, que no pensin que els he oblidat, pobres. Fa pocs dies s'ha donat un cas curiós, que demostra com de vegades els escriptors -tothom en general- ens entossudim a fer les coses d'una determinada manera, quan tot indica que no és el camí correcte. M'he posat a revisar un recull de contes, pensat per a públic infantil, i un conte determinat sempre em grinyolava. Per fi he comprès que estava a l'arxiu de text equivocat, que l'havia de treure d'allí i posar-lo amb els meus contes per a adults més tradicionals, i m'he tret un pes del damunt. 

I és que sovint, els contes són més savis que els seus autors.

MOSTRAri de... (acabeu el títol)

 La meva participació a la XVI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que coordina l'amic Tomàs Camacho, inclosa al suplement del llibre d'enguany.

Fals proverbi etíop

 

Nanoconte aniversari drac

 

Un dels nanocontes que agrada més, sobretot quan visito escoles, ara il·lustrat.

Fals proverbi del Caucàs

 

Llegint Versos despullats, de Fuensanta López

A voltes, un planeta, selecció de fragments

M'he dedicat a jugar amb el chatgtp per a il·lustrar alguns dels països que he inventat a A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), i el resultat em genera una barreja d'admiració, sorpresa i por. Però resulta difícil resistir-se a les oportunitats que ofereix, i també a la incertesa.  

Aquí els teniu, amb una selecció de fragments.

Passió fingida, el nanoconte de l'androide que continua viu

 Un dels pocs nanocontes que recordo de memòria (n'he escrit més de 600) és el primer que vaig escriure de forma conscient.

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

El vaig escriure el 2008, arran d'un concurs de ciència ficció per internet que vaig guanyar

El 2011 el vaig incloure al recull I un cop de vent els despentina

L'any 2014 va ser traduït a 8 idiomes.

I ara he demanat al chat gpt que en faci una il·lustració.

A voltes, un planeta, lectura de Tànxep

 Lectura del capítol dedicat a Tànxep, del recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Aquest és un dels països que he inventat amb clima més aspre, però els seus habitants l'entomen amb resignació, i els ha fet forts, o és a l'inrevés.

similitud genètica o cultural

 

A poca distància d’una escola, a mitja tarda, una jove mare i una molt més jove filla, totes dues rosses, estan aturades a la vorera. Ja ha passat el fort de l’hivern, i fa una mica de sol, però quan s’amaga encara fa força fred. La mare pregunta, incisiva i en alerta, potser per oblits anteriors: “La jaqueta?” La xiqueta mou ràpidament el braç cap a la seva esquena, toca la butxaca de la motxilla que hi du penjada, desproporcionadament gran, i mou el cap en senyal d’afirmació, un sol i enèrgic cop cap a baix. La mare fa el mateix moviment amb el cap per donar la seva conformitat, per a felicitar-la en cert sentit. Tots dos moviments són tan idèntics com el seu pentinat, com de coreografia assajada, i no sé fins a quin punt la similitud és genètica o cultural.

Al Black connection d'Alcanar

Tinc el goig que m'hagin convidat a participar a la primera edició del Black connection Alcanar-Morella, que tindrà lloc el 15 de març a Alcanar. M'agrada estrenar activitats, i que serveixi per gaudir un dia de més de retrobar-me amb gent amiga de lletres, i fer-ne de nous.

No ho faré com a escriptor, que tot just he escrit pinzellades en forma de nanocontes de gènere negre en diversos reculls, sinó per a conversar durant una de les presentacions del matí, amb autors km 0, en aquest cas LLuís Ortega i el seu original llibre L'amagatall d'Evan.

Durant la lectura del llibre no m'he pogut estar de fer una de les meves vídeolectures:

Fals proverbi estonià

 

Portar la màgia de la literatura a l'Hospital de Sant Joan de Reus

 

El 10 de març entro a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb ànim molt diferent de la resta de vegades que hi he hagut d’anar, que sempre són massa, per motius de salut familiar, a banda de la primera vegada que hi vaig treure el cap, en sentit literal -no a aquest edifici, sinó a l’antic del carrer Sant Joan- per dur a terme un acte vital que no he repetit mai més: néixer.

Però avui és la literatura qui em porta a visitar l’Hospital, convidat per l’URPI, Unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil, per a fer una xerrada als nois i noies que hi estan ingressats, dins del programa Autors a lesaules de la Generalitat de Catalunya. Ja tinc certa pràctica en visitar centres d’ensenyament, i tinc alguns trucs i estratègies per fer amena i emotiva la xerrada, per a intentar transmetre la meva passió per les paraules de forma lúdica i propera. Però aquest cop tenia certa reserva, per la incerta de l’auditori que m’esperaria. Des de l’URPI, quan em van convidar, ja em van avisar que no podien saber qui hi hauria el dia de la meva visita, no es tracta d’una classe d’un curs regular, i que per tant no podrien fer una preparació excessiva.

Al final han estat una desena de nois i noies, entre 12 i 16 anys, que han entrat sense que jo notés al seu rostre gaires expectatives. A la sala on he fet la xerrada, de vegades ve un mag, i de seguida els he alertat que la meva màgia no treu conills de cap barret, sinó que juga amb les paraules. A poc a poc, crec que he anat guanyant la seva atenció, sobretot d’un parell de noies que em miraven amb més intensitat (sempre, a totes les classes, de totes les edats, de tot arreu, hi ha una o dos persones que em miren i escolten de forma especial, ànimes bessones que a través de les generacions ens uneix la passió pels llibres, per les històries narrades). Els he convidat a imaginar històries a partir de dos paraules tretes a l’atzar, om ara una formiga cansada, i els he llegit algun conte, i la marca de la casa, els nanoconte que sempre desperten sorpresa. Els he explicat la importància de mirar les coses des d’un angle diferent, quan m’he acotxat en un racó de la sala i els parlava des d’allí. Potser m’han pres per ximple, o per un anacrònic xiquet, però la forma com se’n reien ha valgut la pena.

A voltes, un planeta, a Tarragona

 

Ahir, presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)a la llibreria Adserà de Tarragona.

Tarragona em porta bons records, i tot i els canvis normals de totes les ciutats, encara hi reconec espais i passejades de la meva joventut. M'hi agrada anar tornant per qualsevol motiu, sobretot literari, perquè aquí vaig escriure els meus primers poemes, vaig comprar els meus primers llibres, i acudir-hi com a escriptor té quelcom d'especial. I, a més, i no menys important, sempre m'hi trobo estimats amics i companys de lletres, com els que avui m'han acompanyat a l'Adserà, per a escoltar què els explico d'aquests països que m'he inventat a A voltes, un planeta, tot i que per fidelitat haurien vingut a escoltar-me dir qualsevol cosa. 

A cada presentació, per a diversió meva, llegeixo un país diferent, i en aquest cas ha estat Yeshell, el país de les Vuit Glaceres, tot i que de glaceres ja només els en quedi una, i on la nostàlgia de les glaceres perdudes els va caminar a poc a poc, com somnàmbuls.

No m'he pogut estar de fotografia el llibre, que està col·locat al costat de la que fou professora meva de literatura a Magisteri, Margarida Aritzeta, i de posar-lo també a la vora de llibres dedicats a països de veritat, tot i que la veritat i la ficció de vegades es barregen o són difícils de discernir.

Entrevista a Diari Més

 Entrevista a Diari Més amb Cristina Serret, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) que avui presento a la llibreria Adserà de Tarragona, a les 7 de la tarda.

De gestos grollers, i de la cordial Barcelona

 

   

5 de març de 2025, camí de la presentació de A voltes, un planeta, a la llibreria Ona de Barcelona.  Quan l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret, però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc. Aturat dempeus en un semàfor, veig com un autobús canvia de carril amb una brusquedat que motiva el conductor del cotxe del darrera a tocar el clàxon uns quants segons i, imagino, cridar uns quants insults que el soroll del trànsit, i el que ell mateix genera, no em permeten escoltar, i que mantenen dins d’una indiferència impertèrrita de monjo zen el xofer del transport públic. Per tal de manifestar de forma més ostensible la seva opinió, el conductor del cotxe, quan passa tot just pel meu davant, abaixa la finestreta, i treu la mà d’on sobresurt, desafiant i enlairat, el dit del mig. Un home, plantat al meu costat, que no ha estat atent a la maniobra anterior i no entén el motiu del groller gest, crida sorprès i indignat: A mi? Per què?! El conductor, per a aclarir el malentès, assenyala l’autobús que ha girat a l’esquerra cap a no sé quin carrer irrellevant per a aquesta història. L’home del meu costat, crida ja més tranquil, com si s’hagués tret una càrrega del damunt: Ahhhhh! Quan el semàfor de vianants es posa verd, tots els nostres camins es dispersen. Benvingut a la cordial capital.

A voltes, un planeta, a Tarragona, l'11 de març

 

Jugant amb el chat gpt i els nanocontes negres

 Fa un poc temps que, atret per la curiositat, he començat a jugar amb el chat gpt, i realment és molt difícil de resistir-s'hi. Tot plegat genera una barreja d'admiració, sorpresa, desig de jugar davant tantes oportunitats, i també incertesa, por, i dubtes davant la idea que això interfereixi la tasca d'altres creadors. O potser no dificulta, sinó que la facilita? Tot plegat genera dubtes morals que, d'altra banda, ja hem anar digerint més o menys els humans anteriorment en tota la corrua de noves tecnologies aparegudes. 

Avui us mostro una conversa mantinguda amb el chat gtp, on li proposo que il·lustri uns quants nanocontes meus de gènere negre, i que n'escrigui d'altres. Tant o més sorprenents que les imatges, són els seus comentaris Jutgeu vosaltres mateixos:

-Hola, vols il·lustrar un altre nanoconte?

 

_És clar! Comparteix el nanoconte i generem la il·lustració. 😊

 

_Crec que quedaria bé en format còmic i en blanc i negre, amb algun toc de color vermell

 

_M'agrada la idea! Comparteix el nanoconte i et generaré una il·lustració en format còmic, en blanc i negre amb tocs de vermell. 🔴🖤🤍

 

_Li diuen Harry el Fred. Tres segons abans d’esclatar la bomba oblida els motius; tres segons després, les conseqüències.

-Aquesta escena té un gran impacte visual! Imagino una vinyeta amb en Harry en blanc i negre, amb una expressió de confusió en el moment abans de l'explosió, i després una segona vinyeta amb les conseqüències, potser amb un únic detall en vermell per donar dramatisme (com la flama de l'explosió o una taca de sang). Genero la il·lustració! 🎨🖤🔴

Aquí tens la il·lustració en format còmic, en blanc i negre amb el toc de vermell! Crec que capta bé la tensió abans i després de l'explosió. Si vols algun altre enfocament, digues-m'ho! 🔥🖤🔴

-Fantàstica, te'n passo un altre del mateix estil

-Genial! Comparteix el nanoconte i el convertim en una altra il·lustració amb el mateix estil. 🔳🔴

-Dur l’instint criminal a les venes. A pàrvuls robava plastilina i a primària olorova pegament, l’assassí del compàs.

 -Aquest té un aire fosc i inquietant que pot quedar molt bé en format còmic. Imagino tres vinyetes:

1. Un nen petit amb un somriure trapella, amagant plastilina robada darrere l’esquena.
2. Ja més gran, amb una mirada perduda mentre olora un pot de pegament.
3. A l’institut, amb un compàs tacat de vermell a la mà i una ombra inquietant darrere seu.

Genero la il·lustració en blanc i negre amb tocs de vermell! 🎨🔳🔴

Aquí tens la il·lustració en format còmic! Crec que transmet bé l’evolució inquietant del personatge. Si vols ajustar algun detall, fes-m’ho saber! 🔳🔴

-Genial, et passo l'última avui del mateix estil

 - Perfecte! Passa-me'l i el transformo en una altra il·lustració en còmic amb blanc, negre i vermell. 🔳🔴

-Apareix un cadàver a la vora del riu. A l’altra, es dispara la demanda de prismàtics.

 -Aquest té un toc irònic i visualment potent! Imagino dues vinyetes:

1. Un cadàver a la vora del riu, amb la policia investigant. Potser algun detall en vermell, com una taca de sang o la llum d’un cotxe de policia.
2. A l’altra banda del riu, una botiga amb un cartell de “EXHAURITS” sobre els prestatges de prismàtics, i gent mirant cap a l’escena amb expectació.

Genero la il·lustració! 🔳🔴

 

 

-Podries crear tu un nanocote de gènere negre similar als meus?

 

-És clar! Aquí tens un nanoconte de gènere negre seguint l'estil dels teus:

Va trobar la carta de comiat sobre la taula. No entenia per què la tinta encara era fresca. Tampoc per què la pistola estava a la seva mà.

Si t’agrada, el podem il·lustrar en format còmic!

_En pots escriure dos més?

Per descomptat! Aquí en tens dos més:

1. Quan la policia va arribar, la caixa forta era buida i el cadàver encara calent. L’únic testimoni? Un lloro. Llàstima que només repetia: “Obre la caixa o disparo”.
2. La detectiu va somriure en veure l’escena del crim. Tot estava net, impecable. Massa net. Va prémer el polsador de llum i va esperar. Al cap de dos segons, les parets van començar a degotar vermell.

Si t’agrada algun per il·lustrar, digues-m'ho

A voltes, un planeta, a Móra la Nova

El passat 6 de març presento A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a Móra la Nova, en un acte organitzat per la llibreria El Núvol i la Biblioteca Municipal.

És un dijous de pluja, d'aquesta mena de pluges que últimament ens mirem amb tanta precaució i que causen alarmes que no acabem de saber gestionar, de vegades per excés d'indiferència, i d'altres per excés de prudència (sempre és millor la segona opció).

Com sempre, procuro anar amb temps per endavant, però condueixo per una carretera que em sé de memòria, amb una ferma voluntat de viure el moment sense presses, relaxadament. Potser massa relaxat, perquè acabo arribant just a l'hora, i sense necessitat de treure el paraigua del cotxe.

L'acte es desenvolupa de forma molt amable, tranquil·la, gairebé com a casa, i cerc que tots ens ho passem força bé. M'acompanyen a la taula Sònia Moreno, de la llibreria, i Eduard Font, de la Biblioteca, que em demostren que han treballat el llibre amb afecte. Com en altres presentacions, em manifesten la sorpresa davant un recull diferent a la resta dels meus llibres que, per cert, ens acompanyen en una taula adjunta, amb important protagonisme de la imaginació. Fem referència a altres llibres, com El nostre pitjor enemic, que cito sovint per dos motius: per les semblances (en aquesta primera novel·la té importància la geografia i les descripcions), i per les diferències (potser són els llibres que més m'ha costat escriure, i que menys). També fem referència a La nova Rússia, en què escric versos inspirats en les il·lustracions d'Amat Pellejà.

Un acte més (he perdut el comte de quants) que queda perfectament documentat gràcies a les fotografies de Marta Escolà.

No manipular

 

Vehicle amb rètol d’una empresa de manteniment està aparcat dins d’una plaça de la ciutat, mentre un operari fa alguna tasca de reparació, crec que al clavegueram. Davant del parabrisa hi ha un cartell molt gran amb lletres llampants, on es llegeix l’advertència: NO MANIPULAR. Suposo que es refereix al vehicle, o a la maquinària. O és en general?

la càmera del record

 

Matí d’hivern, esmorzo amb mon fill a la cuina; ell per a anar a l’Institut, jo, a la feina. La nit estenia encara el seu poder solemne damunt de tot el paisatge, no de forma tenebrosa. La lluna, a quatre dits de pondre’s rere el Port, traça una tremolosa franja de llum a l’Ebre; un reflex que convida a dubtar d’allò que és real o no. Si tingués una càmera adequada, faria una bona foto, però faig servir la càmera del record.

Sobre A voltes, un planeta, a Barcelona

 

5 de març, presentació de A voltes, un planeta, (Cossetània Edicions) a la llibreria Ona. De tant en tant, cada uns quants anys, em trec la peresa que em fa anar a Barcelona per a presentar un llibre. Reconec que caldria anar-hi més, que és la capital catalana on s’hi troben els principals focus mediàtics, que cal trepitjar per a tenir-hi presència, però amb l’edat em fatiga cada cop més. Però avui em carrego d’il·lusió, i emprenc les 5 hores d’autobús i els gairebé 8 quilòmetres a peu que faré, perquè crec que aquest recull de països que m’he inventat s’ho valen.

Aprofito el viatge per a llegir, per a esbossar idees, per a escriure notes del dietari, nanocontes... Quan l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret, però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc. Arribo a la llibreria Ona mitja hora abans de l’acte. M’impacte la seva entrada, amb nombrosos exemplars del llibre –la seva visió llepa una mica la meva malmesa vanitat, després de visitar altres llibreries, i descobrir la seva quasi total absència. Avanço per un reguitzell de sales, escales, racons, cadascun més temptador i llaminer per a un malalt de llibres, fins a arribar a la sala de la bookeria, ja preparada per a l’ocasió. Aviat arriba Jordi Cantavella, amic i company de lletres, amb qui ja he coincidit moltes vegades, sempre de forma lúdica. Ja em va presentar va uns anys la novel·la El calaixdels vols perduts, un dels meus llibres més tristos, i potser per això –tal com vaig fer amb Xavier Miró a Amposta- li he demanat que em presenti aquest, per a compensar-lo amb uns relats que m’ha divertit molt escriure. Amb compta gotes va venint gent, tots coneguts de Cornudella o de Tortosa, sense que, en aparença, hagi despertat gaire expectativa l’arribada d’un mig prioratí, mig ebrenc, que només ha publicat 21 llibres els últims 25 anys.

Quan Jordi pren la paraula, és com és ell, proper, distès, divertit... però sap de què va això d’escriure. Comenta que cada capítol és com un ideal plantejament per a un futur text més llarg –Xavier Miró també va dir a Amposta que cada capítol podia ser el germen d’una novel·la-, que ambiento molt bé la situació, i subratlla la poesia, la bellesa que hi ha en algunes descripcions. Llegeix aquesta de Llacúnia:

La majoria de matins, una boira sura per damunt del llac sense tocar-lo. Es mou amb una lentitud que exaspera i sense aparent intenció, però ningú no se’n fia. Sovint es desfà poques hores després, cap a l’hora del pati, però de vegades no se’n va en tot el dia i sobrepassa els límits de l’aigua, i puja fins als pobles, i camina pels carres i entra a les cases per portes, finestres i balcons que no s’han tancat degudament, i acarona els armaris i els pots de vidre on desen la mel, i furga els calaixos i les capses de joguines, i xopa la roba d’una olor indefinible que, a algunes persones, els recorda vagament la infantesa.

També destaca el caràcter dels habitants, sovint similar al nostre, les vanitats, la hipocresia, el xovinisme ... i parla també de la imaginació, cosa que un autor que ha escrit un llibre on un ascensor narra la seva història en primera persona, en pot parlar.

Després de la presentació he de marxar corrents, gairebé en sentit literal, a agafar l’últim bus cap al Sud, com si la ciutat m’expulsés, o com si jo em deixés expulsar, cap al reialme de la serenitat, cap a un espai més humà, em sembla a mi.

A voltes, un planeta, a Móra la Nova

 El proper 6 de març, a les 7 de la tarda, parlaré del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la Biblioteca Municipal de Móra la Nova, en un acte coorganitzat per la llibreria Núvol.

Veniu, gent de la Ribera d'Ebre?

A voltes, un planeta, cap a Barcelona

A punt d'emprendre camí cap a Barcelona, propera parada d'aquest viatge per països que m'invento, divertits, sorprenents, i per la gent que hi viu, que els estima, que els assumeix amb la seva bellesa o dificultats, amb manies, costums, llegendes, vanitats i orgulls. Glaceres, deserts, badies d'un blau inoblidable, rius plens de màgia...

Avui a les 7 de la tarda a la llibreria Ona, carrer Pau Claris, 94.
Amb Jordi Cantavella Cusó

Demà, a la Biblioteca de Móra la Nova.

11 de març, a la llibreria Adserà de Tarragona

A voltes, un planeta, a Districte 21

Entrevista amb Caterina Avinyó al programa Districte 21 de Canal 21 Ebre, per parlar de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

També podeu veure un divertit muntatge de resum en aquest enllaç.

A voltes, un planeta, a la llibreria Ona de Barcelona

El proper 5 de març, a les 7 de la tarda, Jordi Cantavella m'acompanyarà per a parlar del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la llibreria Ona de Barcelona.

El 2018 ja em va presentar a Barcelona la novel·la El calaix dels vols perduts, i si llavors ho va fer així de divertit, amb el meu llibre potser més trist, com estarà ara, amb aquest recull que m'ha divertit tant escriure!

A voltes, un planeta, a Tràfic d'Abstracccions, a Tarragona Ràdio, amb Núria Calvó

Fa anys que participo al programa Tràfic d'abstraccions, que condueix Núria Calvó a Tarragona Ràdio, sent entrevistat o col·laborant amb els meus nanocontes. Ahir divendres, quan estava de camí d'Amposta per a presentar A voltes, un planeta, em va entrevistar via telefònica per parlar del llibre.

A voltes, un planeta, a Amposta

Ahir nova aturada del viatge amb el llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), a un espai conegut, amic i estimat: la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta.

Introdueix l'acte, com sempre, la benvolguda Joana Serret, que destaca la quantitat d'activitats en què participo a Amposta, "tot i ser de Tortosa", subratlla, fa referència a l'inici d'un dels capítols, el dedicat al país Ali Tuta, i comenta que podria tractar-se ben bé d'una biblioteca: Ali Tuta és el cau que tots busquem alguna vegada a recer de les tempestes. Un racó que ens aculli sense fer preguntes, que ens amagui dels monstres que sovint se’ns abracen a l’esquena. 

La regidora d'Ensenyament, Núria Marco, dona la benvinguda a l'acte. També es regidora d'Acció Cimàtica, cosa que m'agrada, perquè el llibre, en certa mesura, pot servir per a estimar el paisatge, la natura, i per a advertir de la necessitat de tenir-ne cura.

Després pren la paraula l'estimat Xavier Miró, company de mil faràndules. Ja fa uns anys li vaig demanar que em presentés la segona novel·la, El calaix dels vols perduts, que potser és un dels més tristos que he escrit, i sobre la tristesa vam parlar llavors. I jo no podia deixar aquest gust a la boca a una persona de qui envejo l'alegria, el positivisme, la vitalitat... Per tant, enguany li he demanat presentar aquest recull de narracions que descric com el que més m'ha divertit escriure. Xavier destaca que el llibre és diferent a la resta, que no és un recull de contes típics dels meus, basats en accions quotidianes de les quals en trec suc. Sobre aquestes paraules reflexiono que als meus contes tracto les coses quotidianes amb certa mirada extraordinària, i que en aquest recull és a l'inrevés; tracto països inventats i accions extraordinàries com si fossin d'allò més quotidià.

Xavier diu que A voltes, un planeta, aporta dues coses noves: que m'he convertit en una mena de déu creador, i que em passo al gènere de la ciència ficció. Jo accepto amb humiltat aquest paper de demiürg, que de fet assumeix sempre cada escriptor, cada creador, però sí especialment en aquest llibre, on em permeto més llicències sobre el passat, el present i el destí dels habitants d'aquest planeta imaginari; però comento que em veig més com un xiquet que com un déu, perquè els xiquets tenen intacta aquesta faceta divina de crear-se mons i jugar. Sobre la ciència ficció, és probable que hi hagi pinzellades, tot i que he procurat que el món que invento tingui aparences de realitat. Parlo del caràcter dels habitants dels diferents països, amarats dels tics, manies, vanitats i orgulls, dels humans, però destaco el seu compromís amb el paisatge que els ha tocat en sort, en com l'accepten sense queixa, tot i que de vegades és aspre i dur, en com fan el que els toca fer en cada moment.

Ens preguntem mútuament a quin dels països ens agradaria viure, i pronunciem quasi alhora el nom de Kram, un país amb un blau inoblidable i encisador. Potser l'estimo especialment perquè du el nom de mon fill a l'inrevés, tot i que reparteixo l'amor per tot aquest planeta que duc sempre amb mi.