5 de març, presentació de A
voltes, un planeta, (Cossetània Edicions) a la llibreria Ona. De tant en tant,
cada uns quants anys, em trec la peresa que em fa anar a Barcelona per a
presentar un llibre. Reconec que caldria anar-hi més, que és la capital catalana
on s’hi troben els principals focus mediàtics, que cal trepitjar per a tenir-hi
presència, però amb l’edat em fatiga cada cop més. Però avui em carrego
d’il·lusió, i emprenc les 5 hores d’autobús i els gairebé 8 quilòmetres a peu
que faré, perquè crec que aquest recull de països que m’he inventat s’ho valen.
Aprofito el viatge per a
llegir, per a esbossar idees, per a escriure notes del dietari, nanocontes... Quan
l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret,
però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc.
Arribo a la llibreria Ona mitja hora abans de l’acte. M’impacte la seva
entrada, amb nombrosos exemplars del llibre –la seva visió llepa una mica la
meva malmesa vanitat, després de visitar altres llibreries, i descobrir la seva
quasi total absència. Avanço per un reguitzell de sales, escales, racons,
cadascun més temptador i llaminer per a un malalt de llibres, fins a arribar a
la sala de la bookeria, ja preparada per a l’ocasió. Aviat arriba Jordi
Cantavella, amic i company de lletres, amb qui ja he coincidit moltes vegades,
sempre de forma lúdica. Ja em va presentar va uns anys la novel·la El calaixdels vols perduts, un dels meus llibres més tristos, i potser per això –tal com
vaig fer amb Xavier Miró a Amposta- li he demanat que em presenti aquest, per a
compensar-lo amb uns relats que m’ha divertit molt escriure. Amb compta gotes
va venint gent, tots coneguts de Cornudella o de Tortosa, sense que, en
aparença, hagi despertat gaire expectativa l’arribada d’un mig prioratí, mig
ebrenc, que només ha publicat 21 llibres els últims 25 anys.
Quan Jordi pren la paraula,
és com és ell, proper, distès, divertit... però sap de què va això d’escriure.
Comenta que cada capítol és com un ideal plantejament per a un futur text més
llarg –Xavier Miró també va dir a Amposta que cada capítol podia ser el germen
d’una novel·la-, que ambiento molt bé la situació, i subratlla la poesia, la
bellesa que hi ha en algunes descripcions. Llegeix aquesta de Llacúnia:
La
majoria de matins, una boira sura per damunt del llac sense tocar-lo. Es mou
amb una lentitud que exaspera i sense aparent intenció, però ningú no se’n fia.
Sovint es desfà poques hores després, cap a l’hora del pati, però de vegades no
se’n va en tot el dia i sobrepassa els límits de l’aigua, i puja fins als
pobles, i camina pels carres i entra a les cases per portes, finestres i
balcons que no s’han tancat degudament, i acarona els armaris i els pots de
vidre on desen la mel, i furga els calaixos i les capses de joguines, i xopa la
roba d’una olor indefinible que, a algunes persones, els recorda vagament la
infantesa.
També destaca el caràcter
dels habitants, sovint similar al nostre, les vanitats, la hipocresia, el xovinisme
... i parla també de la imaginació, cosa que un autor que ha escrit un llibre
on un ascensor narra la seva història en primera persona, en pot parlar.
Després de la presentació he
de marxar corrents, gairebé en sentit literal, a agafar l’últim bus cap al Sud,
com si la ciutat m’expulsés, o com si jo em deixés expulsar, cap al reialme de
la serenitat, cap a un espai més humà, em sembla a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada