Portar la màgia de la literatura a l'Hospital de Sant Joan de Reus

 

El 10 de març entro a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb ànim molt diferent de la resta de vegades que hi he hagut d’anar, que sempre són massa, per motius de salut familiar, a banda de la primera vegada que hi vaig treure el cap, en sentit literal -no a aquest edifici, sinó a l’antic del carrer Sant Joan- per dur a terme un acte vital que no he repetit mai més: néixer.

Però avui és la literatura qui em porta a visitar l’Hospital, convidat per l’URPI, Unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil, per a fer una xerrada als nois i noies que hi estan ingressats, dins del programa Autors a lesaules de la Generalitat de Catalunya. Ja tinc certa pràctica en visitar centres d’ensenyament, i tinc alguns trucs i estratègies per fer amena i emotiva la xerrada, per a intentar transmetre la meva passió per les paraules de forma lúdica i propera. Però aquest cop tenia certa reserva, per la incerta de l’auditori que m’esperaria. Des de l’URPI, quan em van convidar, ja em van avisar que no podien saber qui hi hauria el dia de la meva visita, no es tracta d’una classe d’un curs regular, i que per tant no podrien fer una preparació excessiva.

Al final han estat una desena de nois i noies, entre 12 i 16 anys, que han entrat sense que jo notés al seu rostre gaires expectatives. A la sala on he fet la xerrada, de vegades ve un mag, i de seguida els he alertat que la meva màgia no treu conills de cap barret, sinó que juga amb les paraules. A poc a poc, crec que he anat guanyant la seva atenció, sobretot d’un parell de noies que em miraven amb més intensitat (sempre, a totes les classes, de totes les edats, de tot arreu, hi ha una o dos persones que em miren i escolten de forma especial, ànimes bessones que a través de les generacions ens uneix la passió pels llibres, per les històries narrades). Els he convidat a imaginar històries a partir de dos paraules tretes a l’atzar, om ara una formiga cansada, i els he llegit algun conte, i la marca de la casa, els nanoconte que sempre desperten sorpresa. Els he explicat la importància de mirar les coses des d’un angle diferent, quan m’he acotxat en un racó de la sala i els parlava des d’allí. Potser m’han pres per ximple, o per un anacrònic xiquet, però la forma com se’n reien ha valgut la pena.