Matí d’hivern,
esmorzo amb mon fill a la cuina; ell per a anar a l’Institut, jo, a la feina.
La nit estenia encara el seu poder solemne damunt de tot el paisatge, no de
forma tenebrosa. La lluna, a quatre dits de pondre’s rere el Port, traça una
tremolosa franja de llum a l’Ebre; un reflex que convida a dubtar d’allò que és
real o no. Si tingués una càmera adequada, faria una bona foto, però faig
servir la càmera del record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada