Des de que em dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin petjada, que s’emporta les paraules el vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més- em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola; la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra que alguna empremta resta rere el meu pas.
Fa anys que allibero llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:
Bona tarda,
L’altre
dia, al CAP, vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats.
Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit
contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt
fantàstic i interessant.
Crec que
alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada
de bus.
Era el
dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el
segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el
primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16
anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.
He de
reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots
els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.
