Dos llibres de Francesc Cabiró

El passat 19 de febrer vaig tenir el goig de participar a la presentació de les dues novel·les de Francesc Cabiró, a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, juntament amb altres participants que vam llegir fragments dels dos llibres. A mi em va tocar un fragment de La noia del parc.

No fa massa que el Francesc s'està a les Terres de l'Ebre, provinent de Badalona, però de seguida vam connectar, i és fàcil i agradable coincidir amb ell a moltes de les activitats culturals que fem al territori, on aporta el seu tarannà afable i tranquil. És un fruit més de la xarxa que fa més de deu anys que teixim des dels diLLUMs d'arts al Forn, i la prova és que la majoria dels assistents a l'acte ens hem conegut a les trobades dels diLLUMs.

I seguim.

I com tantíssimes vegades, la mirada de Rafael Ricote dona llum a aquests actes. Ho podeu veure al seu blog.

Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró

Allarga tu més!

 

Pel carrer, em trobo una nova mare amb son fill, aquest cop adolescent. Podria ser ben bé la segona part d’una escena anterior. Aquest cop, el noi camina a un altre ritme, un parell de metres davant de sa mare, que li recrimina amb un crit. “Allarga tu més”, respon ell, amb aquell to d’indiferència tan deliciós dels adolescents. Definitivament, els ritmes en què avancen les diferents generacions mai van al gust de tots.

Parella caiguda en la desgràcia

 

Si em llegiu, coneixeu la meva dèria de fixar-me en mitjons que apareixen caiguts a la vorera. De fet, fins i tot he fet un llibre on aquest personatge és el fil conductor de tots els relats, No ésla derrota, sinó el vent (Onada Edicions).

Aquests mitjons que trobo sempre estan desaparellats, però avui s’ha produït un fet insòlit: en trobo una parella enmig de la vorera, estesos a un metre i mig un de l’altre. Aquesta trobada desperta la meva atenció, com no podria ser d’una altra manera, i la imaginació. Em recorden altres històries d’amants caiguts en parella en la desgràcia, com Los amantes de Teruel, o Romeu i Julieta, units fins al final en per la fatalitat i per una mirada excessivament dramàtica de l’amor.

Va, que ja ets gran!

 

Pel carrer, una mare, que intueixo atrafegada, porta de la mà el seu fill menut o, més ben dit, l’estira amb certa ànsia perquè avanci. Ell camina maldestre, mandrós, a empentes i rodolons, sense deixar de queixar-se en cap moment i de reclamar que el pugi en braços.

-Va! Una miqueta més –diu ella-  que ja ets gran. A la farola t’agafo.

Jo segueixo escrupolosament la meva direcció, deixant a l’aire el final de la història que, a propòsit, prefereixo no desvetllar. Complirà la promesa i l’agafarà a la farola? Intentarà mantenir el pols fins la propera?

Endevino una lluita vital, aquell moment en què els fills comencen a pesar, que els músculs de l’esquena emeten factura. Aquell desig contradictori que els fills creixin, que comencin a ser una mica independents, i la temor que comporta alhora. I per això li posa davant la pastanaga de “ja ets gran”, perquè ser gran és aquell èxit a què tot xiquet aspira, només de vegades, perquè fer-se gran té alguns desavantatges que els més petits, que són molt espavilats, ja intueixen.

El nostre pitjor enemic, a Alcanar

 

Ahir vaig tenir el plaer de visitar el Club de Lectura de la Biblioteca d'Alcanar, per comentar El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre el 2015.

Els clubs de lectura són un autèntic regal, i una dolça oportunitat de recuperar llibres, de recordar aquell moment especial d'escriure'l, les emocions i dubtes viscuts, i compartir-los amb gent a que ha llegit el llibre, i que t'exposa les seves sensacions, sempre diverses. Sovint t'aporten una nova mirada, i és un goig comprovar que alguna de les sensacions que volies transmetre han arribat al seu objectiu.

A poc a poc, el llibre que més m'ha costat escriure, que més dubtes i incerteses em va crear, em va conquerint cada dia més.

Fotos de l'amic Tomàs Camacho.

Quan els carrers parlen

Divendres passat, 13 de febrer, a la inauguració de l'exposició Quan els carrers parlen, amb fotografies de Pep Mola, i els breus textos que a mi m'han inspirat, a la seu de l'EMD de Jesús.

Fotos de Rafael Ricote, que ho explica molt bé al seu blog

Crónica del ángel oscuro, de Rafael Fabregat

 

Contraportada

Pau, funcionari jubilat, acaba de separar-se de la seva dona. El nou estatus emocional l'empeny a submergir-se en els laberints de l'adolescència, un període en què els rampells i les dissorts executaven la seva incomprensible dansa. El retorn a aquest territori convuls, carregat d'interrogants, ressuscitarà personatges transcendentals, entre els quals destaquen l'àvia clarivident o l'amic que es regeix per codis indesxifrables.

 

Crònica de l'àngel fosc ens remet a paisatges interiors incòmodes: la naturalesa de l'amor i la culpa, la cerca desesperada de la pròpia identitat, la fascinació pel que és demoníac. Equacions sorgides en edat primerenca, que operen des de l'ombra durant vides senceres, i que no sempre són resoltes.

 

Comentari

Conec l’autor, tortosí d’origen, gràcies a Numen, l’activitat que vam organitzar des dels diLLUMs d’arts al Forn en què homenatjàvem a totes aquelles persones de les Terres de l’Ebre que havien rebut premis l’any anterior. El seu nom va aparèixer com a guanyador d’un premi de teatre. Després he llegit diverses de les seves obres teatrals, i sempre m’han aportat bones sensacions i fortes dosis de reflexió. Suposo que en la creació d’aquestes obres devia tenir en compte que fos factible la seva representació, i sovint comptaven amb pocs personatges que interactuen en espais reduïts.

Imagino que com a creador ha volgut explorar nous espais, explicar històries que requereixen d’eines literàries diferents, com la novel·la. Crónica del ángel oscuro és el seu debut amb aquest gènere. L’argument s’explica a la contraportada que he transcrit. La seva forma de narrar aquí és més pausada, fácil de seguir, coneixedor que disposa de més temps i espai per a endinsar-nos en la historia, per a intentar explicar-la, tot i que no manquen girs per a fer-nos llaminer el viatge, i petites perles que ens el fan més bell. He escrit “llaminer” i potser no és la millor paraula per a descriure el llibre, ni el trajecte vital del protagonisme. amarat d’un to gairebé amarg i, sobretot, de certa incertesa i vulnerabilitat.

Tot just a l’inici del llibre, i a la mateixa portada, apareix una serp que es presenta davant del protagonista de la mà del seu amic Daniel. En dedueixo una forta càrrega simbòlica.

El llibre m’ha recordat moltes novel·les que parlen d’aquest pas de l’adolescència a la joventut, a la maduresa, de les dificultats, dels dubtes, de la forta influencia de determinats amics, de l’amor sovint inabastable o, com a mínim, incomprensible. M’ha vingut a la ment La busca, de Pío Baroja, ambientat moltes dècades enrere, on la recerca de la identitat, d’una sortida a aquest laberint vital dels anys tendres sovint és ple d’entrebancs. M’ha recordat també Incerta glòria, i la magnètica presència del Soleràs, que tan aviat atreu com repèl.

Es podria interpretar com una recreació del paradís perdut, del paradís de la innocència, potser, amb la seva temptació, el seu dimoni serp, el seu àngel protector que fa el paper d’àvia, la possibilitat de redempció final dels teòrics pecats. Però aquí no hi veig cap déu que jutgi, ni castigui, no veig el Rafael fent aquest paper; com diu un personatge, potser els dolents o els culpables som nosaltres.

 

Us deixo algun petit fragment que m’ha cridat l’atenció, i una lectura.

Digo nuestro aunque a estas alturas el posesivo plural ya me sabe a ceniza.

 

El adolescente, maestro de lo superficial, no entiende otro lenguaje que lo inmediato, y considera el propio cuerpo i el propio rostro como únicas divisas que el prójimo sopesa para tasarlo. Los demás atributos pertenecen al reino de la incertidumbre.

 

Me contorsionaba  entre una tendencia natural al aislamiento y un frnético deseo de ser comprendido y amado.

 

forcejeaba por salir del pozo agotado de la infancia

 

tuve que asumir el dulce malestar que me provocaba su proximidad

me traslada a un momento de la vida en que el escepticismo no había anestesiado todavía las emociones.

 

Durante los primeros años de juventud nos vemos catapultados desde el desconcierto de la adolescencia hacia un mundo cuyos engranajes ignoramos y donde intentamos  sobrevivir sin herramientas ni experiencia

Seguint l'Enterprise un diumenge al matí

 

Quan condueixo, sobretot per carreteres conegudes i de trànsit tranquil com avui, de forma més o menys inconscient no puc evitar fixar-me –addicte a les paraules sense salvació- en els textos que aixequen un dit des de cartells publicitaris, edificis i, especialment, als camions i furgonetes que tinc davant.

Avui em crida l’atenció una furgoneta on destaca la paraula “enterprise”. “Jo diria que aquest és el nom de la nau d’Star Trek”, dic en veu alta, i mon fill ho corrobora al mòbil. Ja no puc deixar anar la presa d’aquesta anècdota recent pescada, i segueixo estirant del fil.

-I què vol dir aquesta paraula?- pregunto.

-Empresa- respon mon fill després d’una ràpida recerca.

Sempre s’aprén alguna cosa. M’aproximo més a la furgoneta i sota la paraula “enterprise” es llegeix, molt més petit, “rent-a-car”.

El nom d’aquesta empresa no és gaire original, en principi, simplement la paraula empresa en anglès, però han decidit que “enterprise” tingui molt més protagonisme que “rent-a-car”, que és el servei a què es dediquen i, penso, potser haurien de potenciar més.

Començo a fabular: Qui presideix aquesta empresa és fan de les sèries de ciència-ficció, del màrqueting, o de totes dues coses?

Per sortir de dubtes i seguir amb el joc, li enviaré un enllaç a aquest comentari, i potser els pregunti per Mr. Spock, per comprovar el seu nivell de sentit de l’humor.

El lector de davant de casa

 

Fa un parell d’anys ens vam canviar de casa. Ara, sobretot, gaudim de molta llum, i d’unes vistes esplèndides, d’amples horitzons. Des d’una finestra, més enllà de la plaça que hi ha al davant, es veuren diversos edificis del barri. De seguida em va cridar l’atenció el perfil d’un dels fumerals que, per la seva forma i posició, hi imagino una persona asseguda llegint un llibre que té a les mans. M’encanta tenir un veí així, m’hi sento reflectit. Compartim passions i mirades, perquè està assegut d’esquena a mi, de cara al meu mateix horitzó. La seva companyia m’aporta serenitat, em protegeix en certa manera, com sempre han fet els llibres, em fa sentir calidesa, com a casa, com la llum.

Presentant exposició d'Agustí Forner

Dimarts passat, 10 de febrer, vaig participar, juntament amb l'amic Ricardo Gascón, a la presentació de l'exposició de part de l'obra d'Agustí Forner a la Biblioteca de Tortosa.

Us convido a visitar el blog de Rafael Ricote, on trobareu més fotografies i un text sobre l'acte. I a escoltar la intervenció d'Agustí en aquest enllaç de la Biblioteca.

Us deixo el text que vaig preparar per a la presentació:

L’art com a camí o com a destí?

L’arc com a expressió de l’interior o com a denúncia?

Sovint quan he de presentar el llibre d’un altre autor, o parlar de qualsevol tema, començo parlant de mi. No amb ambició egocèntrica, al contrari, sinó per a partir d’un punt inicial sincer, com un diàleg entre l’autor de qui parlo i jo mateix, com una demostració de com allò que explica m’afecta o m’hi identifico. És més una mostra de complicitat que de protagonisme; partir d’un minúscul jo subjectiu, per a arribar, segur que de forma insuficient, però sincera, a una reflexió universal.

Jo vaig ser –soc encara- el xiquet d’una família humil, d’un poble petit, d’una comarca rural i muntanyosa. No era fort i decidit, sinó poruc i indecís. No recordo en qui moment d’aquella innocent infantesa vaig començar a prendre consciència social. Sabia –es respirava a l’aire, i en converses a mitges que s’explicaven a casa- que formava part del col·lectiu dels humils, dels derrotats, dels que vivien al costat més prim de la justícia. Sempre m’han atret els febles, els maltractats, m’ha irritat la injustícia. De jovenet, m’estremia llegir Lorca, Miguel Hernández, Pedrolo, el Guernika, els desastres de la guerra de Goya, tant em feia riure com plorar pel·lícules com Plácido, m’impactava l’humor de denúncia social de les vinyetes de Quino.

Com a escriptor, he canalitzat aquestes emocions a través de personatges que no han patit enormes tragèdies; petits derrotats secundaris de la vida. Els meus ideals socials són clars i irrenunciables, però el meu caràcter poruc infantil sempre m’ha acompanyat, i sempre he envejat i admirat l’energia, la força, el temperament, dels autèntics lluitadors de la justícia, d’aquelles persones que contra tot no han dubtat a l’hora de posar-se davant de la lluita, allà on es reben més bufetades que aplaudiments.

No cal que us presenti l’Agustí Forner, veritat? Coneixeu millor que jo els seus valors, que són potser iguals als meus, tot i que no el seu valor. Segur que ara mateix deu estar posant cara de treure’s importància, no? La seva obra parla per ell. El traç s’alça, s’enerva, assenyala, crida, travessa l’espai fins la nostra boca muda com una sageta negra en dol antic, de força intacta malgrat tot, amb ànima que cruix des de la terra, des del múscul tibat o l’ull que plora. I el color esclata en la disbauxa de qui fuig, de qui busca una sortida tan llunyana com irrenunciable, i esquitxa de fúria la denúncia de tanta injustícia que ens cau, perversa, tossuda, sota el sopluig que ens han venut a un preu massa elevat.

En el seu enèsim intent –mai l’últim- de provocar-nos alguna reacció, de la seva fe en la Humanitat (m’agradaria ser devot encara d’aquesta fe, que vaig perdent).

 Quan em faig casar, allà el 1990, vam decorar la casa amb pintures que ens van oferir la botiga de mobles, al seu criteri, que combinaven bé. Paisatges que no ens deien gaire cosa. després, amb els anys, he aconseguit obres d’autors que puc definir com amics, i només amb aquestes obres he decorat el pis on ens vam mudar fa un parell d’anys. Una mostra de les obres de l’Agustí, encapçala la nostra habitació, i els demano que em trametin una mica de la seva força, que em recordin sempre qui soc, aquell xiquet petit i humil, a qui irrita la injustícia.

Que et vagi bé

 

Un cotxe aparca a la vorera, de forma provisional, sense aturar el motor. S’obren les dues portes alhora. Del costat del volant en surt un home, i del costat, una dona; entenc que la seva parella. Ella dona la volta al vehicle pel darrere i ell l’espera dempeus, amb la mà subjectant la porta del conductor. Mentre ella fa el gest d’acotxar-se per a entrar, es donen un petó a la boca, i ell li desitja que li vagi molt bé. Endevino que la separació serà menys curta que l’habitual, però no massa llarga, que a ella l’espera algun repte vital, no sé si gran o petit, i que compta amb el suport sempre dolç d’un petó.

decimals zero zero

 

7 de febrer de 2026. Consulto el saldo del compte corrent del banc i comprovo, amb certa satisfacció, que és un número enter (natural per a ser més exactes, afortunadament); és a dir, amb els decimals a zero zero. Si em seguiu, sabreu que m’agraden les matemàtiques i els números, les seves curiositats, tot allò que tenen de vegades de precís o de aleatori. No cal ser expert per saber que la probabilitat que això passi és d’un 1% i que, per tant, una de cada cent vegades el saldo no tindrà decimals.

Juganer, no em puc estar de comprovar quants moviments hi ha hagut l’últim mes: trenta-tres. Com el nombre de transaccions mensuals deu ser molt regular, calculo que cada tres mesos hauria d’haver un saldo així, quatre cada any.

Jo mateix m’estic posant la pastanaga davant del nas, i la temptació de consultar l’últim any ja és irresistible. El primer sense decimals que trobo és al desembre de 2025 –tot just tres mesos enrere-, i el següent a finals d’agost, pràcticament tres mesos més. Finalment, han estat 5 els saldos enters aconseguits l’últim any, dada molt propera al que anunciava el càlcul de probabilitats.

Després, veig que el 5 de febrer de 2025 hi apareix un altre nombre enter. La temptació de rastrejar més anys enrere, com un arqueòleg viciat a buscar dades, està damunt de la taula; hi cauré?

Un rastre fugisser

 

Hivern. Primera hora del dia. Anant cap a la feina, a uns quinze metres, veig un xiquet que dibuixa alguna cosa amb el dit sobre el vidre del darrere d’un cotxe, aprofitant la condensació de la humitat del matí, o la pols. Quan passo pel costat del cotxe, curiós, no em puc estar de mirar si es tacta d’un dibuix escatològic, sexual, una cara somrient, una frase tipus “neteja el cotxe, porc” o alguna cosa així. Però no, són unes inicials: A, M, i una tercera que ha quedat a mitges quan s’ha mare l’ha cridat. Potser reivindicava el seu nom i deixava constància de la seva existència, en aquella edat en què ens comencenm a identificar nosaltres mateixos.

L’amo del cotxer quan el renti, o l aplujam esborraran aquest rastre fugisser.

De Franco? Me'n recordaria

 

En una estanc, trobo una parella gran, que deuen passar dels setanta. Ell agafa d’un prestatge una revista d’Història. Pel que es veu a la portada, el reportatge principal deu tractar del franquisme. Ella li pregunta amb cert to de reprovació, com si no fos la primera vegada que passa “però no la tens, aquesta revista?” “De Franco? Me’n recordaria”, contesta ell, deixant entreveure cert pes del passat.

Entre Júpiter i jo

 

Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir i assimilar.  

Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una aplicació de mòbil.  

Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.

Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí, quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.

Sé que l’enorme distància que ens separa resulta insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.

Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància de tot plegat.

Notícia d'un llibre alliberat

 

Des de que em dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin petjada, que s’emporta les paraules  el vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més- em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola; la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra que alguna empremta resta rere el meu pas.

Fa anys que allibero llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:

Bona tarda,

L’altre dia, al CAP,  vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats. Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt fantàstic i interessant.

Crec que alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada de bus.

Era el dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16 anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.

He de reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.