Sweet Talking Woman, i la ELO

La ELO, Sweet Talking Woman, i música de quan era jove:

S’avorreix. Badalla

‎"S’avorreix. Badalla. Porta massa estona jugant als daus i, quan ets un Déu, cal anar en compte amb el temps, perquè en pots perdre fàcilment la noció. S’estira, amb els braços ben allunyats l’un de l’altre, com si fes veure que vol abastar tot l’univers possible. Li vendria de gust un gelat de pinya, però s’ho calla: en segons quins cercles, aquesta mena de plaers terrenals no estan ben vistos."


Fragment del conte "Tràmit d'emergència", inclòs a I un cop els despentina.

Cares del món (217)

Núria ha trobat Cares del món com aquesta a la vora d'una carretera d'Israel.

S'han acabat les Festes

Un pato t'ha donat un globus blau al trenet de la bruixa, i t'han espantat els correfocs, i has desfilat durant l'Ofrena al costat dels companys de la Llar d'Infants, mentre saludaves la gent que mirava a l'avinguda Generalitat, i has escoltat musiqueta pels carrers, i has conegut el Gegant del Pi que ja ha tornat a Barcelona, i has ballat l'himne de la Cinta, i has empès la Cucafera petita, i un nano t'ha donat la mà, i has besat una pubilla molt guapa, i moltes coses més.

I ara tornem a casa en silenci, que és fosc, i els gegants de Tortosa ja dormen, cansats, a la Llotja del parc, i els diu bona nit fluixet, i fins demà.

Fart d'una llarga història de fracassos

Fart d'una llarga història de fracassos, odia el pretèrit imperfet i, sobretot, el condicional.

100 invents que han canviat el món

100 invents que han canviat el món és el nou llibre de Daniel Closa, doctor en biologia i investigador del CSIC que amb el seu estil planer i lúdic, iniciat al ja mític blog Centpeus, continua fent divulgació de la ciència posant-la a peu pla.
En aquest cas, ens explica 100 dels invents que han fet canviar el món, el seu origen, anècdotes, motius. Comença amb l'invent possiblement clau en la història dela humanitat, la roda, i continua amb d'altres tan aparentment petits com el bolígraf i l'adhesiu, tan propers com el vàter, tan poca cosa com el zero, o tan poètics com el perfum, o la música.
Tota una invitació a conèixer-nos millor a través dels nostres invents, publicat per Cossetània Edicions.

Sort que penges de l'aspre tacte de la pell

Sort que penges de l'aspre tacte de la pell.
Fusta vella que obres pas al verd,
al so amic de les fulles movent-se.
.
Inspirat en una imatge que Judit Pujadó ha penjat al mur del seu facebook.

Jocs literaris, la refundació

A finals del mes de juny, la secció dels Jocs literaris es va agafar un parell de mesos de vacances, amb la promesa de tornar aquest setembre. La promesa no es trenca, però us comunico que la secció patirà una mena de refundació.
Les actuals condicions de vida que porto, per a una millor salut mental, requereixen limitar alguns dels meus compromisos. Proposar un joc literari cada dimecres, amb sorteig de premi mensual, representava una inversió de temps i una obligació envers els participants i les entitats i persones patrocinadores (agraïda, estimada obligació). Procurava ser rigorós amb els jocs literaris, i mantenia un control en relació a les respostes rebudes, el sorteig, la recerca de nous premis, etc, que ara mateix no estic segur de poder mantenir amb regularitat.
Per tot això, us informo que els jocs literaris continuaran, però sense la regularitat d'abans i, de moment, sense premis.
Per una part, em dol prendre aquesta decisió, perquè regalar premis cada mes durant quatre anys em feia sentir com una mena de Rei Mag.
D'altra banda, la llibertat que ara em dono, espero que contribueixi a una major frescura i diversitat dels propers jocs.
Gràcies un cop més a tots i a totes els que durant aquest temps heu estat participant amb una constància i entusiasme que m'ha enriquit, i m'ha fet una mica més feliç.

Nanocontes a Emun FM Ràdio

Avui començo una col·laboració especial al programa Versàtil, conduït per Pili Garcia a Emun FM Ràdio de Lleida, amb la lectura d'un nanoconte cada setmana; 36 en el total de la temporada.
El programa s'emet els dimarts de 8 a 9, i es repeteix els dimecres de 12 a 13.
El primer de tots és també el primer nanoconte que vaig gosar publicar, inclòs al llibre Una sortida digna:
.
Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.

Tornant a Sant Isidre, 3

Més de 30 anys sense sopar a Sant Isidre, 3, des de que en vam marxar quan era petit. Vivíem al primer pis, i al damunt, els “madrilenyos”, que venien cada estiu i reiniciava una amistat a prova de distàncies i del temps. Ara, una generació menys i una generació més, han reformat el segon pis i ens canviden a sopar a tota la colla.

Sempre que passo pel carrer Sant Isidre m’acompanyen records i emocions d’una infantesa que, tot i el tòpic, va ser feliç; però, en travessar la porta del número 3, el viatge al passat es fa vertiginós. L’entrada sembla més petita, l’escala més estreta, i la finestra on vaig donar-me un cop de cap continua deixant pas a la llum. Llavors saltava d’un bot els trams d’escala, però ara no caic en la temptació, ni en el risc de trencar-me uns quants ossos. Passo per davant de la porta de casa meva (sempre serà casa meva) i m’empasso saliva.

Al segon pis tot està diferent, han tombat envans i el passadís on vam córrer ja no hi és. El llarg balcó continua igual, amb dues entrades, i el nostre fill juga i riu, i entre per una porta i surt per l’altra i ens fa “susto!”, i de vegades espanta el pas dels anys, i de vegades ens posa tendres.

Pugem dalt del terrat, i recupero una imatge antiga: la perspectiva de l’Església i els dos campanars i, lluny, Siurana. De petit vaig dibuixar aquest paisatge a llapis, amb colors, amb ceres..., tantes vegades, que sempre el porto dins.

Tons de blau i de verd acompanyen llur camí

Tons de blau i de verd acompanyen llur camí
mentre les rodes giren,
dos a dos.
.
Inspirat per la imatge d'Araceli Merino.

Desdefinicions

Gràcies a Vida lectora per fer-se ressò de la secció de les Desdefinicions.

Traç blau de les teves línies,

fragment d’una mirada que s’esmuny.
.
Retorn del regal fet per la Mon Pons al seu blog

Jhonson & Jhonson, de Fede Cortés

Jhonson & Jhonson són dos germans amb nom molt prioratí, que viuen a la plaça de la Quartera de Falset, i que es dediquen al sempre difícil món de la investigació privada. Fede Cortés, el seu pare espiritual, els ha embolicat en diversos embolics, sempre carregats d'humor i amb música del Gato Pérez de fons. Històries dotades d'ironia que sovint toquen temes conflictius, on els dos germans, cadascú al seu estil, se'n surten com poden.
Us deixo amb alguns fragments on l'erotisme fa girar la vista dels nostres protagonistes:


"El moviment harmònic de les seves cames sobre les sabates de taló i el balandreig de la minifaldilla al final de l’esquena vestida de groc hipnotitzaven a tothom que s’atrevia a mirar-ho. El soroll de les arracades dringant s’encarregava de cridar l’atenció dels que encara no s’hi havien fixat."

"Quan aixecà la vista, però, a la taula hi havia una noia. No. Una meravella de la natura en el seu estat més primitiu: despentinada, badallant i amb una jaqueta de pijama que devia ser de son padrí que feia tot el possible per a demostrar que els seus pits eren incontenibles."

"La noia s’aixecà desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge ressaltada per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del pijama feia evident.
Però la Cristina ja enfilava, indiferent, el passadís. Tant despentinada com feia una estona i amb la mateixa olor de son i droperia que abans, el balanceig del pijama mantingué hipnotitzats als germans Johnson durant tot el recorregut."
"Ara anava pentinada i vestida. Però el pentinant no treia la impressió que estava despentinada, com si els seus cabells fossin indomables. Els pantalons amples i còmodes, de colors cridaners, i les espardenyes que portava confirmaven aquesta impressió de què s’acabava d’aixecar de dormir. La peça superior ajustada, negra i de tirants, només servia per a refermar que els seus pits eren incontenibles."

Viure sense el meu fill, de Josep Gironès

Fa uns setanta anys, quan les tropes republicanes es retiraven després de la desfeta de l'Ebre, s'instaurava un nou règim dictatorial en els pobles i ciutats catalans acabats de conquerir per l'exèrcit nacional. En un d'aquests pobles, Maria Soler va viure un drama personal la barbaritat del qual fins ara s'ha comentat molt poc, per no dir gens.


Ella, una noia de dinou anys, embarassada per un oficial de l'exèrcit vencedor i repudiada per tothom, haurà de fugir de casa seva i fer front a un món de llops que l'estan esperant per devorar-li l'entranya. Maria començarà una lluita de dècades que mantindrà indefallent fins als nostres dies.

Amb Viure sense el meu fill, Josep Gironès posa en negre sobre blanc un dels fets més vergonyosos propiciats per la Guerra Civil i les seves llargues i profundes ferides.

En transrcic un fragment:
"El dolor per la mort del meu fill em prem el pit, però respiro pausadament per ajudar-me a superar el que de ben segur serà el darrer dia de sofriment de la meva vida, ja que en perdre el meu noi s'ha malbaratat el darrer lligam personal que em quedava en aquest món. Ho vulgui o no, en mi s'ha fet el buit definitiu."

Tel fi que m’atrapa

Tel fi que m’atrapa,

imperceptible, invisible gairebé.
Són somnis?
Gotes de rosada somriuen.
.
Text inspirat per la imatge de Salvador Colomé.

La mauvaise réputation, de Georges Brassens

L'Estatut de Catalunya 2006, de varis autors

Llibre que recull l'afany d'existir, o el conformisme atàvic, d'un país petit. Catalogat en moltes llibreries a la secció de ciència ficció, i en agunes a la d'esoterisme o humor, el llibre té un final obert. Alguns crítics denuncien la seva manca de realisme i una trama de difícil credibilitat; i d'altres es fan un fart de riure.
En el seu intent d'adaptar-se al cinema, aquesta edició correspon a la versió del director, ja modificada respecte el guió inicial, i retallada posteriorment pel productor. L'obra és la tercera entrega d'una trilogia (de moment). Alguns plantegen que la saga tingui continuïtat, però ni els lectors i lectores més voluntariosos són tan optimistes. Potser serà millor canviar radicalment d'argument, o de gènere.

Cares del món (216)

Una de les nostres  Cares del món  a  punt de fer-nos el dinar.

Apoteòsic final a la història de dos amants

Apoteòsic final a la història de dos amants: encara es miren als ulls en silenci.

Em llegeixes?

Em llegeixes? Encara tinc paraules per dir-te.
.
Inspirat en una imatge de Montse Argerich.