Sempre que passo pel carrer Sant Isidre m’acompanyen records i emocions d’una infantesa que, tot i el tòpic, va ser feliç; però, en travessar la porta del número 3, el viatge al passat es fa vertiginós. L’entrada sembla més petita, l’escala més estreta, i la finestra on vaig donar-me un cop de cap continua deixant pas a la llum. Llavors saltava d’un bot els trams d’escala, però ara no caic en la temptació, ni en el risc de trencar-me uns quants ossos. Passo per davant de la porta de casa meva (sempre serà casa meva) i m’empasso saliva.
Al segon pis tot està diferent, han tombat envans i el passadís on vam córrer ja no hi és. El llarg balcó continua igual, amb dues entrades, i el nostre fill juga i riu, i entre per una porta i surt per l’altra i ens fa “susto!”, i de vegades espanta el pas dels anys, i de vegades ens posa tendres.
Pugem dalt del terrat, i recupero una imatge antiga: la perspectiva de l’Església i els dos campanars i, lluny, Siurana. De petit vaig dibuixar aquest paisatge a llapis, amb colors, amb ceres..., tantes vegades, que sempre el porto dins.
2 comentaris:
Això sí que és un viatge!
Sant Isidre, 3, la màquina del temps!
Sí que eres valiente!
Yo hice eso una vez, volviendo a mi pueblo y volví derrumbada , triste por no encontrar ya los lugares de mis recuerdos ni la gente de entonces, enfin, es la vida que te planta en la via, y sólo puedes ir hacia adelante...
Por ciert sigo siendo Isabel H. Tibau, que también sigue leyendo todo lo que publicas...
Cariños
Publica un comentari a l'entrada