06 de setembre 2011

Tornant a Sant Isidre, 3

Més de 30 anys sense sopar a Sant Isidre, 3, des de que en vam marxar quan era petit. Vivíem al primer pis, i al damunt, els “madrilenyos”, que venien cada estiu i reiniciava una amistat a prova de distàncies i del temps. Ara, una generació menys i una generació més, han reformat el segon pis i ens canviden a sopar a tota la colla.


Sempre que passo pel carrer Sant Isidre m’acompanyen records i emocions d’una infantesa que, tot i el tòpic, va ser feliç; però, en travessar la porta del número 3, el viatge al passat es fa vertiginós. L’entrada sembla més petita, l’escala més estreta, i la finestra on vaig donar-me un cop de cap continua deixant pas a la llum. Llavors saltava d’un bot els trams d’escala, però ara no caic en la temptació, ni en el risc de trencar-me uns quants ossos. Passo per davant de la porta de casa meva (sempre serà casa meva) i m’empasso saliva.

Al segon pis tot està diferent, han tombat envans i el passadís on vam córrer ja no hi és. El llarg balcó continua igual, amb dues entrades, i el nostre fill juga i riu, i entre per una porta i surt per l’altra i ens fa “susto!”, i de vegades espanta el pas dels anys, i de vegades ens posa tendres.

Pugem dalt del terrat, i recupero una imatge antiga: la perspectiva de l’Església i els dos campanars i, lluny, Siurana. De petit vaig dibuixar aquest paisatge a llapis, amb colors, amb ceres..., tantes vegades, que sempre el porto dins.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Això sí que és un viatge!

Sant Isidre, 3, la màquina del temps!

Isabel H. Tibau ha dit...

Sí que eres valiente!
Yo hice eso una vez, volviendo a mi pueblo y volví derrumbada , triste por no encontrar ya los lugares de mis recuerdos ni la gente de entonces, enfin, es la vida que te planta en la via, y sólo puedes ir hacia adelante...
Por ciert sigo siendo Isabel H. Tibau, que también sigue leyendo todo lo que publicas...
Cariños