Si els colors ens agraden tant,
per què ens costa entendre el punt de vista de l'altre?
per què discutim quan tots tenim raó?
per què hi ha tanta intolerància?
.
Cita dominical / 840: Xavier Sierra Labrado
Fa 15 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Hola. Crec la intolerància és fruit de la ignorància. Si bé és cert que la convivència entre diferents cultures no és fàcil, també és cert, que hem de ser capaços d'aprendre a conviure amb d'altres cultures, i hem de deixar de banda l'etnocentrisme.
Salutacions cordials.
Egoisme. No volem que algú altre ens prengui res.
Sempre hi ha persones que tenen el defecte de "mirar la pajilla en ulls aliens. són persones perfeccionistes imperfectes que no toleren la conducta dels seus semblants. són incapaços de tolerar el que no sigui del seu grat, i sol convertir-se en la mania d'odiar i rebutjar aquells que no siguin compatibles amb la seva forma de ser.
Un peto
Per que masa gent es creu en posesio de la veritat absoluta.
Tolerar ja és una paraula lletja (per mi), no s'accepta, només es tolera una cosa (però té un sentiment de superioritat intrínseca). Intolerar ja és el súmmum, ni tan sols es pot tolerar. Caldria buscar algun sinònim més adequat... i com més ignorant més tolerant/intolerant, però també penso que és un fet cultural.
Perquè no mirem l'altre.
Perquè no escoltem.
Perquè només demanem que ens escoltin.
Perquè som cecs davant dels altres.
No hi ha més sord que el que no vol sentir ni més cec que el que no vol veure.
perquè un dia nosaltres ens identifiquem amb un color. I els altres.... passen a ser "els altres". I au, ja tenim excusa per buscar diferències.
I tens raó, tant que ens agraden els colors. A vegades som una mica curts de vista.
Costa moltíssim pensar que hi ha raó en les paraules dels que ens envolten. Només volem tenir-la natros. És llei de vida dels humans crec. Al cap i a la fi tot es basa en això.
La teva fotografia m’ha recordat a una ilustrazioni del Matteo Berletti què reflecteix molt bé el que ens dius. T’he deixat l’enllaç:
http://matteobertelliillustrazioni.blogspot.com/2008/04/2008-pace.html
la vida és en colors encara que pel grafisme el b/n és amb tons molt apreciable...
aquí en tens una petita mostra en colors...
http://bp0.blogger.com/_5mek4FOe0j4/SH8OBXAq3OI/AAAAAAAAFTI/5br3Wajht1Y/s1600-h/porta+corr.jpg
salut i bon estiu Jesús Ma
No soc cap expert però, el que penso es que les paraules, per raons d'us, interpretacions etc., també adquireixen significats diferents als originals.
La paraula tolerància, avui dia tothom (o gairebé), ho entenc com a respecte als altres ( com a sinònim de la resta, robadestiu ).
Per a mi, com apuntava celia, tolerar, no deixa d'amagar una posició de superioritat; si un tolera, es perquè ho permet, ho autoritza, consenteix etc. i això nomes es pot fer des de posicions de domini, força i superioritat, jeràrquica o moral.
Sovint diem tolerància quan volem dir respecte.
Per a no fer-ho mes llarg, posaré algun exemple:
Si al pis del costat de casa meva es posen a viure uns nouvinguts ( de l'origen mes exòtic que vulgueu), jo no puc dir que soc tolerant, perquè no em sap mal i ho "accepto". El que he de dir es que ho respecto i per tant soc respectuós.
Ara be, si aquests mateixos veïns ( nouvinguts o no) a altes hores de la matinada es posen a fer soroll i enrenou i no em deixen descansar, i no dic ni faig res per evitar-ho, en aquest cas ( a part de imbecil) seria tolerant.
Per tant, per a mi, som tolerants quan permetem molèsties o actituds que van contra la nostra llibertat etc. I som respectuosos, quan respectem altres actituds i altres colors.
M'ha agradat molt la reflexió de Ximo, és intel.ligent, actual i obre debat, que això sempre és bo.
Per a mi la semàntica de les paraules, la seva xarxa conceptual, va molt més enllà d'una sola visió, és gairebé sempre polisèmica. Tolerar un estol d'alumnes xerrarires és no fer-los callar, per tant la posició jeràrquica l'adopten ells, recolzant-se en el fet que per exemple és l'últim dia de classe, per tant és el tolerat i no el tolerant qui té supremacia en un dels molts exemples que podríem posar. Tolerar no sempre està a favor del que fa l'acte, molts cops la jerarquia recolza a qui és tolerat, pregunteu a Ronaldinho, vaja penso jo, que no és un verb unidireccional de papers, emissor-receptor.
I ser respectuós amb altres actituds i colors no és tampoc gens sa, perquè obviament hem de respectar, però ho hem de fer gairebé com es menja, s'estima o es dorm, per instint, sino fisiològic o vital, sí instint ètic, el respecte s'ha d'intercanviar no té que tenir una única direcció.
La polisèmia dels mots dóna per a molt, i aquests dos verbs són molt flexibles de ser utilitzats en diversitat de contextos.
La foto que encapçala l'entrada no ajuda, ja que tots els colors són diferents, i la tolerància i respecte, sempre van encaminats parlo sociològicament, no individualment, a l'acceptació a allò que per número és inferior, a allò que per estadística és estrany a la majoria.
És una forma de veure-ho, tot i que reconec que la visió de Ximo és prou real i alliçonadora, les seves reflexions han obert les meves.
Georgie.
De fet, de color, tots en tenim un de preferit. És lògic voler fer saber als altres que t'agrada el verd o el roig, però no admetre altres gustos ja és malaltís
I crec que la Cèlia i el Ximo l'han clavat respecte a la posició de dominància pel que fa a tolerar.
De colors tots en sabem.
Publica un comentari a l'entrada