Quan la llum no és prou per fer viva una cambra,quan assegut a la cadira només resta
l'implacable oblit.
.Text inspirat en una foto de Tere Balañà.
Cita dominical / 840: Xavier Sierra Labrado
Fa 29 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Em fas pensar en la terrible solitud de la vellesa ...
Bon dia Jesús M.
sempre podem fer un bon forat a la paret!
*Sànset*
Potser menyspreem l'oblit. A qui no li agradaria llevar-se de tant en tant determinats pensaments del seu cap? Poder començar de nou, certament.
Perquè potser és el NO oblit el que ens fa veure la cambra tan fosca.
Salut,
Effy.
Imagino a algú segut a la cadira de la foto, mirant cap al no res, és un poc trist
veig que les fotos ens inspiren de forma similar i diferent a l'hora
Quina foto tan impactant.
... aleshores allò que falta és una persona que òmpliga aquesta cambra de llum i energia.
Me imspira solitud i silenci.
Es aixo el que ens fa veure la cambra fosca?
Em fa pensar en tantes persones...Massa pel meu gust.
Magnífiques aquestes fotos de la Tere que evoquen tantes coses i obren portes a moltes imaginacions.
D'acord amb l'Ada. Calen persones que omplin de vida el rebost.
Quan això succeeix, cal sostindre alguna il·lusió, una música, una cançó... quelcom petit que ens aporti una mínima felicitat que ens permeti sobreviure.
Tot i que sovint, és difícil no llençar la tovallola.
PD: et vaig seguint, però cada dia tinc menys temps i no puc comentar tot el que voldria.
Molts petons gran Tibau!
realment bell, una combinació perfecta.
Demà no puc venir, però sé que serà fantàtic.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada