Als jocs infantils del parc de Tortosa, una
xiqueta es gronxa amb agilitat. O és massa petita per a la seva edat, o molt
espavilada pels anys que té. Per pujar s’ha de posar de puntetes, però amb
destresa comença a gronxar-se tota sola, puja cada cop més alt. Li agrada; s’agrada.
Es comença a fer una cua llarga de xiquets i xiquetes esperant. Sa mare la vol
convèncer que baixi, però ella s’agafa
amb força a la cadenes. Se m’acudeixen diverses metàfores per comparar el gronxador
i la vida: pujar, baixar, donar-se impuls... La xiqueta no en deu saber res de
metàfores. La xiqueta sap gronxar-se.
el final d'una memòria
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada