Engranatges

Falten dos dies perquè comencin les festes de la Cinta i, com cada any, s’instal·len al lloc habitual les atraccions de la fira. Un pas més del cicle anual que es repeteix de forma inalterable, o almenys això ens aparenta, com a mostra de l’implacable pas del temps. Així, tot encara a mitges, pot semblar caòtic, però en realitat cada peça forma part d’un engranatge gairebé perfecte que beu de la saviesa dels anys. Algunes atraccions ja comencen a provar llums mentre enormes camions fan maniobres per a ocupar el mil·limètric lloc que els pertoca. Conviuen en harmonia tendals, tanques, filferros, cordes, lones i bastides, amb remolcs, cables i endolls. Un estenedor de roba ens indica que els més matiners han pres possessió del seu territori de lloguer.Els ulls experts distingeixen el braç d’un pop, el morro d’un cavall o la màquina del tren que estira somnis en cercles. A manca de la llum artificial de milers de bombetes, o la lluita estrident de sorolls, es pot apreciar que els colors descoloreixen, que la pols s’acumula als racons més ocults als ulls del públic, als eixos que roden al davall de les furgonetes. Amb les tripes a la vista, sense vergonya, la fira se’ns mostra humana, i ens avisa que té el sucre preparat perquè endolci, uns quants dies, la invencible ànsia del xiquet que portem dintre.