La temporada passada, encisat per les activitats que organitzen a la Sala Arts de Tortosa, per la complicitat que s’hi endevina, pel desig que mostren en combinar disciplines artístiques, em poso a la seva disposició per a organitzar alguna cosa amb els meus contes, el que sigui. De seguida accepten la proposta, i em suggereixen la col·laboració amb dos músics joves que no conec, Maria Saéz i Sergi Molina. Ella toca el piano, o seria més exacte dir que hi interacciona, no tan sols a través de les tecles; ell combina l’oboè i el violoncel. Jo ja tinc ganes que arribi el dia en què actuem junts. La meva experiència en recitar al costat de músics, sobretot Albino Tena i David Espinós, tots dos guitarristes, és altament gratificant, i tinc plena confiança en què es crearà la màgia, sense cap dificultat. Els envio uns quants dels meus relats, alguns de publicats, altres d’inèdits escrits recentment que em ve de gust compartir, i la meva joguina preferida: els nanocontes. Pocs temps després, m’envien per whatsapp (viuen a Barcelona) un àudio amb una composició inspirada en un dels contes, Tossut de mena. Tenen un estil diferent del que estic acostumat a fer servir d’acompanyament, amb la força de la joventut; la sensació d’entrar en camins inèdits, de jugar amb regles noves, excita les ganes que arribi ja el dia, que serà el 3 de desembre.
Hauríem de quedar per a assajar conjuntament el cap de setmana anterior, però tinc problemes de veu, a causa d’una irritació a la gola, i deixem l’assaig per al mateix dissabte dia 3. No em fa patir no assajar fins l’últim dia, perquè la meva confiança en el seu talent és total, i sé que paraules i música dansaran sense problemes. Però la setmana avança, i l’estat de la meva gola no millora. He de prendre alguna decisió per a doblegar la incertesa. Escric a l’amic Valer Gisbert dos dies abans; sé que últimament estava ocupat en la direcció d’un jove grup teatral, Sinèrgia, però ho provo: “Estàs liat aquest dissabte?” Per a la meva sorpresa i alegria, em diu que no, i afegeix “ja m’expliques, kefeee”.
Valer és un dels molts tresors que m’he trobat en aquest desfici meu de la literatura i del sacseig cultural. Gent amb tan talent com generositat, tanta sensibilitat com predisposició per jugar, gent a qui li demanes un favor i et dona les gràcies. El vaig conèixer el 2008, quan va publicar el seu primer llibre El vigilant d’horitzons, publicat per Aeditors. Llavors era molt jove, i per a vèncer la por escènica que patia davant la idea de presentar el llibre en públic es va apuntar a l’Escola Municipal de Teatre. Crec que això li va canviar la vida, i ens ha regalat un talent escènic que gaudim sovint. Una de les característiques de Valer que, tot i la seva professionalitat, el fa més encantador, és que és una mica despistat. Accedeix a recitar els meus textos sense pensar-s’ho massa; és dels que es llança a la piscina tot just els invites a nedar. L’endemà manifesta a facebook els seus dubtes i temors davant el repte que ha acceptat, que no creia d’aquesta magnitud, perquè li hauria agradat disposar de més temps per a preparar els meus texts. El tranquil·litzo; el conec i no dubto que recitarà millor del que jo ho hauria fet. Reconec que m’entristeix no poder recitar jo mateix els meus contes, i gaudir de la delícia de sentir-me bressolat per la música de la Maria i el Sergi, però miro la part positiva, la idea que aquest problema inicial servirà per a unir més talents, com a base de futures col·laboracions, i jo em preparo a simplement gaudir de l’espectacle, com un xiquet que espera el dia de Reis amb la certesa i tranquil·litat que li portaran el regal que ha demanat.
Acudeixo a l’assaig a les 5 de la tarda. Els trobo els tres en ple intercanvi de veu i músic. La gent d’Accent Ensemble, la Cecília,la Inès, el Ricardo i el David, amb una xiqueta menuda que reballa per allí, ho van preparen tot meticulosament, estudiant al detall la col·locació dels músics, la llum, etc, per tal que tot quedi perfecte. Aporto alguna idea, com ara posar una cadira al darrere on jo pugui seure durant algun dels relats, mentre llegeixo un dels meus llibres, aparentment indiferent. Quedem que, almenys, ja que no puc recitar els contes, en citi el títol a l’inici.
Quan acaben l’assaig, l’únic assaig que han fet els tres conjuntament, opino que els ha quedat perfecte. Sergi em confessa que durant el recital no tocaran exactament el mateix. La Maria i ell improvisen a partir de la complicitat que es tenen, i només necessiten certa base comú, que un dels dos comenci i l’altre el segueixi, i que aquest diàleg es fusioni amb les emocions que transmet cadascun dels relats.
I així surt després el recital, amb un bon nombre d’assistents que han pagat un donatiu per a vindre, contradient la idea que els actes culturals han de ser gratuïts si es vol que hi vagi gent.
Em passa una hora volant, emocionat i agraït per la màgia aquest vespre de desembre, i amb la clara i decidida idea de tornar tots dos: jo i la meva veu.
Les fotos són meves, i les millors, de Rafael Ricote, que n'ha penjat més en aquest enllaç
Us deixo amb els vídeos del recital de dos dels contes: Tossut de mana i El noiu del costat del padrí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada