Hi entra de puntetes la llum, a Tortosa

Dilluns passat, dia 12 de desembre, presentació a Tortosa del meu nou llibre, el poemari Hi entra de puntetes la llum.

És el meu 19è llibre en solitari (tercer poemari), i un comença a tenir certa pràctica, i tot pren aparença de normalitat, potser fins i tot de rutina.

I l'acte es fa a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, d'on soc escriptor de capçalera, i he coordinat durant molts anys el club de lectura, i un se sent com a casa. 

I Irene Prades, la directora, presenta l'acte fent referència als anys que fa que ens coneixem i, no atenent la meva petició, diu exactament quants: 40. 

I entre el públic, amigues i amics que acudeixen fidelment als actes on intervinc.

I passem l'excel·lent vídeo que ha muntat Eva Mascarell sobre el llibre.

I a la taula, Eduardo Margaretto, amic i editor del llibre, sempre fent broma sobre el personatge que s'ha creat, i que amaga un gran professional. Explica l'origen del nom de la col·lecció L'Escrita, fruit de dues passions: la que té de sempre per la literatura, i l'amor amb què s'ha rendit pels encants de La Ràpita. I troba connexions del meu meu llibre amb altres autors que em fan envermellir.

I Ricardo Gascón a l'altre costat, autor del pròleg i amb qui, per poc que em seguiu a les xarxes o en viu, sabreu que formem un tàndem creatiu d'activitats incombustible, i sobretot molts de riures, complicitats i amistat.

I intervenen més amics a l'acte; Tomàs Camacho i Ernest Redó que llegeixen algun fragment, i Noel Luna amb la guitarra que canta una de les seves cançons que sap que més m'agrada, que parla d'olors, i de records, i de tendresa.

I tants d'amics i tanta comoditat que sento, potser podria fer-ho caure tot en la rutina, i potser em sento emocionat perquè estic una mica feble, després de tres setmanes de problemes amb la gola que em dificulten parlar, però no, potser m'emociona pensar la sort que tinc, que potser he fet alguna cosa bé, si tinc tanta bona gent a la vora.

Ah!, i les fotos, són d'un altre bona amic, gran per dins i per fora com Rafael Ricote (en podeu veure més al seu facebook).

I jo parlo de l'origen del llibre, del meu desig de jugar amb les paraules, de cercar emocions a partir de coses tan properes com els mobles o les habitacions de la casa, i també amb les parts del cos, fent que es fusionin, que interactuïn, que intercanviïn sensibilitats. I m'adono que aquest joc entre la casa i el cos ja el vaig fer, sense voler, al títol del meu primer dietari, A la barana dels teus dits.

I reflexiono en veu alta sobre la primera paraula del títol, aquest HI, aquest pronom feble enigmàtic, que amaga tanta informació, i que fa referència a algun lloc on entra la llum., de forma delicada, suau, de puntetes.