11 de novembre 2007

El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon

"Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava ajagut a l’herba, al mig del jardí de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegeuixen un gat. Però el gos no estava corrent o dormint. El gos estava mort."

Així de contundent s’inicia aquest meravellós llibre que us recomano. Aquest fragment és un bon exemple del to del llibre, aparentment ple d’innocència en l’estil però que no ens deixa indiferents i, fins i tot, en certs capítols recrea el clima d'angoixa que viu el protagonista. Chrisopher, el protagonista, és un especial noi de 15 anys amb problemes per a relacionar-se amb la gent: no suporta que el toquin, ni als desconeguts, ni les metàfores, ni els colors groc i marron. Les mentides, el desordre i el desconegut li fan por i el maregen. Però aquest incident del gos i la investigació que inicia per a trobar l’assassí el faran anar molt més enllà. Estirarà un fil a través del qual descobrirà més misteris que envolten la seva vida i l'ajudarà a superar els seus límits.
L’autor és un expert escriptor de llibres infantils, i aquest potser ens recordarà alguns moments El petit príncep. Cristopher, amb el seu pensament racional i l’amor per la ciència i les matemàtiques, posarà de manifest moltes incongruències del món dels adults.

"Els números primers són com la vida. Són molt lògics, però no hi ha manera de saber com funcionen, encara que passis tot el temps pensant en ells."
"A mi em sembla que la gent creu en el cel perquè no li agrada la idea de morir-se, perquè volen continuar vivint, i no els agrada la idea que altres persones es mudin a casa seva i llencin les seves coses a la brossa."
"La gent diu que sempre s’ha de dir la veritat. Però no ho pensen seriosament, perquè no està permès dir-li a un vell que és un vell, o dir-li a la gent que fa una olor estranya o que s’han tirat un pet."
"Les matemàtiques no són com la vida, perquè al final a la vida no hi ha respostes senzilles."
"La gent creu en Déu perquè el món és molt complicat."

7 comentaris:

Agnès ha dit...

És boníssim.
A mi em va agradar i sorprendre molt.

zel ha dit...

A mi també em va agradar molt i molt, és senzill i profund alhora, sorprenent i exquisit.

Xenofílic ha dit...

Me n'han parlat molt bé d'aquest llibre. Me l'apunto!

Carme Rosanas ha dit...

M'apunto al'entusiasme general. Jo vaig disfrutar molt. Un punt de vista no habitual de la vida, d ela família de les persones.

Carme

msolde ha dit...

El vaig llegir l'any passat i em va agradar molt. El protagonista es sent un poc perdut en el món tal com de vegades ens sentim tots. Me'l vaig llegir només en tres vesprades.

andrea ha dit...

a mi va encantar-me! a l'escola on treballo hi ha casos d'autisme i al llegir la novel·la, em sentia identificada en moltes coses.
només començar la lectura, m'hi vaig ben enganxar i en dos dies ja el tenia llegit! jo també el recomano!

Anònim ha dit...

Mark Haddon s’ha dedicat a l’escriptura i il·lustració de contes infantils, la pintura abstracta (que sembla li va força bé) i escriure guions per al cinema britànic i la BBC, abans d’escriure aquesta primera novel·la adulta. En Christopher és admirador de les novel·les de Sherlock Holmes i del seu protagonista, i això l’impulsa no només a investigar el curiós incident que li dóna el nom a la novel·la sinó també a escriure el llibre en que explica tots els successos que se’n van derivar. Un llibre, per tant, narrat no només en primera persona sinó amb una perspectiva brutalment novadora i directa. El noi té una malaltia que se’n diu la síndrome d’Asperger, que és el nom políticament correcte que té l’autisme; tot i que en Christopher la pateix en un nivell molt lleuger. Saber això no et cal per a entendre el llibre, tot i que et fa entendre algunes coses. L’associació espanyola d’afectats d’aquesta malaltia té una web que potser us pot interessar. La novel·la et permet entrar al cap d’un noi on normalment no podries entrar fàcilment i segurament, al cap d’una mica de temps d’intentar-ho, ho deixaries córrer per massa difícil. I et permet a més veure un reguitzell d’emocions de segona mà, servides per aquest nen d’edat indefinida (endevino que jove adolescent) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts. He estat a punt de dir que també lucidesa, però en Christopher és molt bo reconeixent determinats símptomes, no arriba a copsar el significat global que veiem els altres. Potser perquè aquest significat més gran no existeix, sinó que l’únic que no considera el narrador és com es veuen afectats els sentiments d’aquells que hi ha al seu voltant; allò que nosaltres anomenem significat. I el que et serveix és moltes vegades colpidor, algunes altres trist, però gairebé sempre divertit. I molt revelador del món considerat adult i normal. La lògica d’en Christopher és implacable a l’hora de descriure el que la gent al seu voltant fa, diu o deixa de fer. El millor de tot és que, com que el Christopher no qualifica cap dels individus que té al voltant més que pel que fan, idees com “el pare és dolent” o “la professora és bona” no s’imprimeixen més que amb la força dels fets, que no sempre arriben a una conclusió clara … perquè molt rarament la gent és simplement “bona” o “dolenta”.