Més propostes al 31è joc literari

El passat dimecres, al 31è joc literari, us vaig proposar la continuació breu d'un conte de Josep Igual (a qui agraeixo la cessió de la seva obra per a aquest joc) inclòs al llibre Faules mamíferes, d'Aeditors, concretament "La visió de l'oncle Bòria". Ja vaig mostrar-vos les primeres propostes, i avui en van quatre més, tot i que espero que en siguin moltes més. Agraeixo molt totes les vostres participacions, però especialment les dels jocs literaris de tipus creatiu (em reitero: m'agradaria molt rebre'n d'alumnes de centres d'ensenyament). Recordo que els participants entraran en el sorteig d'un lot de llibres de Cossetània Edicions i un lot d'Oli de Tortosa. Teniu temps fins el 4 de desembre.

Però l'oncle Bòria no volia anar a la televisió. S'estimava més recordar la seva bella sirena, i mai no podia acabar d'entendre què resultava més inversemblant pels companys, si el fet d'haver vist una sirena o el fet que tingués tres pits. Però a ell, li importava molt més la seva realitat que qualsevol mena versemblança.
Carme Rosanas

- Podeu ser tant descreguts com vulgueu, podeu pensar que sóc un pobre borratxo que delira i potser tindríeu raó, quasi sempre és així. Però aquest cop no, i en tinc la prova.- Això sí que serà bo! Que potser ens has portat els sostenidors...?- Tots van esclatar a riure.En Boira va dubtar un moment, no sabia si continuar, però ho havia d'explicar a algú, sinó es tornaria boig.- Plorava. Em mirava amb la cara més trista i bonica que he vist mai i plorava. Seré tot el que vulgueu però mai he pogut suportar veure una dona plorant. Vaig allargar la mà i li vaig tocar les llàgrimes, eren gotes d'or! Llavors va intentar agafar-me la mà i em vaig espantar, vaig retirar-me de pressa i vaig fugir tant ràpid com la barca m'ho va permetre, però ella no va fer res per seguir-me i encara em va fer més pena...- Vaja, llàstima que no n'haguessis agafat cap d'aquelles llàgrimes- digué el taverner- m'hauries pogut pagar el que em deus.- Sí que ho vaig fer- i allargant la mà va mostrar tres llàgrimes perfectes i per astorament de tothom eren d'or.
Jo mateixa

"- La Loren? Qui és aquesta?

- La Loren és el meu amor platònic, respongué l'oncle Bòria. Tanco els ulls i la veig perfectament: cabells llargs, llisos i negres, com la gola d'un llop, ulls color mel, llavis fins, que dibuixen un somriure, celles fines i mofletes rosats, com quan beus un pèl massa. Aquesta és la meva Loren."

Laura Orellana

Al matí següent, quan el cafè ben calentet ja li havia posat les idees, cadascuna al seu lloc, va tornar a pensar-hi: És ben normal que ningu no em cregui, jo tampoc no ho faria si algú em vingues amb aquestes monsergues! Però això que explico és del tot cert. Imagino que mai més no tornaré a veure-la, ja que aquestes criatures no deuen ser pròdigues en visites. O potser sí? La veritat és que cada nit , enlluernat per les sardines platejades busco i rebusco...M'agrada pensar que un dia d'aquests podré parlar-li, com faig en somnis més d'una nit. Però si mai més no torna a aparèixer, jo sempre puc recordar-la. No explicaré res del que li conto, d'això no n'ha de fer res ningú.
Immaculada Forteza