Tres setmanes m'ha costat llegir les més de 1200 pàgines d'Un món sense fi, emprès, principalment, pel bon gust de boca que em va deixar Els pilars de la terra. S'ha venut com una segona part d'aquell gran èxit internacional, però ben bé no ho és, tot i que l'acció transcorre al mateix lloc, dos-cents anys després, i alguns dels personatges són descendents dels seus protagonistes. Tot i no ser exactament una segona part, la temàtica i el fil conductor són molt similars. A tots dos llibres es viu una lluita constant entre els personatges dolents, molt dolents, i els bons, molt bons. Aquesta diferència entre bons i dolents era fins i tot més exagerada a Els pilars de la terra.Els personatges que encarnen el mal (Godwin, Ralp, Philemon, Joby, Elfrin...) són ambiciosos, sense escrúpols ni manies per a aconseguir el seu fi sense mirar prim, conservadors i ancorats al passat, i sovint aquesta forma d'encarar la vida no és més que una disfressa per a ocultar les seves mancances. Es fan odiosos, i aquest és un dels ingredients que mai falla per a enganxar a lectors i a seguidors de telenovel·les. Trobem dolents entre la noblesa, entre el clergat i també a les classes més humils.
En canvi, els bons (Merthin, Cais, Gwenda...), que ens fan viure contínuament els seus patiments, són intel·ligents, agosarats, plens d'idees noves, generosos, i s'aixequen després de cada entrebanc que els preparen els dolentots.
La novel·la és plena d'intrigues i manipulacions que uns i altres, bons i dolents, gestionen com una gegantina partida d'escacs de la vida. Un món sense fi juga amb molts altres ingredients, com ara el paper d'inferioritat que patia la dona en aquells temps (s. XIV), el drama de la pesta, les contínues disputes pel poder entre la noblesa i el clergat, els avenços tecnològics que, amb dificultats, s'anaven incorporant per a canviar el món, les injustícies socials del feudalisme i, com no, l'amor i la passió.
Ken Follet aconsegueix barrejar-ho tot amb enginy i fa que la novel·la sigui entretinguda, se t'enganxi a les mans, tot i que atès el volum i el pes del llibre, et provoca bastantes molèsties i, de nit, no saps com posar-te (hauria estat molt millor una edició amb dos volums).
6 comentaris:
Segones parts mai foren tan bones pero es entretingut i didactit en la historia.
El tinc a casa i no m'hi atreveixo. No perquè tingui moltes pàgines, sinó perquè tinc por que se'm trenquin els canells. Algú em pot dir com collons porto aquest totxo al metro?
No l´he llegit, aleshores no puc opinar, però vistos els comentaris i crítiques és literatura de best-seller, no literatura de gran qualitat, encara que una cosa no treu l´altra. Però entren en un esquema de supervendes, i tothom llegeix els mateixos llibres.
bia
El tinc pendent de llegir aquest estiu. Ara, però, estic enfrascat amb "El conde de Montecristo", de dimensions considerables també. De totes maneres me n'han parlat molt bé del d'en Ken Follet.
La primera part em va entusiasmar i a aquesta segona li tinc certa curiositat però esperaré que surti en edició de butxaca, ja que m'agrada passejar els llibres i aquest pesa massa hehe
No havia pensat llegir-lo; el primer em va agradar molt i estava segura que amb aquest no passaria el mateix... ara no ho descarto.
Publica un comentari a l'entrada