Què fàcil és obviar un passat que no deixa petjada a la platja de Les Cases d'Alcanar, mentre el present juga amb el so de l'escuma que fa córrer els còdols.
.
Lo mig del món de Roser Vernet
Fa 2 hores
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Ostres aquesta platja vaig posar la tovallola, ai records de vacances.
Una frase poètica que comença amb aquest ‘mentre’ ...aquesta erosió salada esdevé dolça. Una imatge molt bella Jesús M.
Brillant paisatge:
De pedres és la catifa que reb babes salades de delícies pel mirar,
d'aigua les majúscules veus callades que arriben insistentment,
de lectura quimèrica l'essència
que dóna misteri a la reflexió,
tot és pedra filosofal i aigua primigènia, paraula disfressada de profunditat de pensador clàssic,
tot és immens com un sòl reflectint la mar, com un cel amalgamant una riba amb sentor d'escuma que es dilueix en brillant
pedra, en brillant pensament, en brillant paisatge.
Aquest dijous s'hi puc hi aniré jo a les Cases d'Alcanar que són una vertadera meravella.
Albert Guiu.
Hola Jesús. Són molt boniques aquestes paraules. El mar sempre suscita en els escriptors belles paraules, i bella poesia.
Salutacions cordials.
Oh!! Una platja de pedres, com les trobo a faltar. M'agrada anar a la platja, però me posa nerviosa emportar-me la meitat de l'arena a casa. A Tarragona podrien negociar amb Alcanar i que ens donessen unes quantes pedres, estaria bé :)
Quins records més bons m'ha donat aquest post! El soroll de les onades contra les pedres, aïllant-se del mon...
Les llargues estones a la platja és de les coses que més enyoro dels estius a Vinaros!
Gràacies per ferme-les recordar.
Per la foto, aquesta platja es podria confondre perfectament amb la de Santa Anna de Blanes.
Salutacions!
A mi m'agrada caminar-les a l'hivern...
Mirant aquesta imatge veig com es mou l'aigua i sento la remor del mar....gràcies
Publica un comentari a l'entrada