Els xiquets no dubten entre creuar un riu passant pel pont, o mullar-se els peus.
Foto del blog d'Isol.
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
19 comentaris:
Que és el que hauríem de fer els adults també, posar els peus a rius i bassals, però això de fer-nos grans, bé, ja se sap, ens omplim de miraments inútils.
Fantàstic! Encara hi ha nens de veritat!
Que gran! Sembla que les primeres coses que aprenguérem també tinguin la "pole position" en començar-se a oblidar!
Salut!
Va bé per a la circulació això!
posar els peus al riu o a la bassa i fer figuretes de fang amb la terra del voltant i posar-nos ben bruts. que divertit que era!
Quina enveja! No us vénen unes ganes immenses de fer-ho, de córrer cap al riu, descalçar-vos i notar la calidesa de l'Ebre???
AHH un acte de llibertat que està en perill d'extinció..saludus
Ep! Jo també m'hi posaria ara mateix!
Potser que pateixen de vertigens?(com aquelles del trapezista?) Segur que no.
Mullar-se els peus do'na un sentit de llibertat, diversio'i coratge!
Gracias Jesús me emocionó ver la foto aquí,gracias por lo escrito,sabes con ellos aprendo justamente a vivir,sabes después de sacar las fotos,me uní descalza con ellos,la sensación fué increible el agua estaba muy fría,las piedras se sentían bajo mis pies,y una sensación de vida que nada reemplaza.
Mis fines de semana en los cerros son mi tesoro más grande,después la vida se encarga de hacerme renegar,sufrir,de endurecerme,entonces me pongo frente a estas fotos y nada,nada en el mundo puede quitarme la sonrisa en cada día,aqui cargo las pilas,me lleno de enrgía,los disfruto tanto,cuando ellos crezcan se que extrañaré estos días.Mil gracias!!!!!
I lo bé que ho passen.
I lo bé que ho passen.
Sabor d’abans…
Banyar-se els peus amb aigua de riu fa un goig... encara que estiga fresca no importa, és un plaer.
nens que xaliguen ar que poden :)
Jo seria de passar més pel pont, més que res perquè l'aigua la trobaria massa glaçada!!
és que no hi ha punt de comparació, clar que sí!
Has fet bé de no classificar-ho com una felicitat petita :-)
De peus al riu:
De peus al riu,
d'esperit al cel,
d'infinit un màgic camí,
de fons un futur incert,
el present la part blava
del calendari de viure,
mòbils i mullats
desigs assedegats d'aventura,
nens de rialles fluvials
que cruen per la catifa transparent
que acull vida, misteri i neguit.
A. Guiu.
Publica un comentari a l'entrada