De vegades, ens sentim abatuts per l'insuportable pes que ens cau damunt.
Però què se'ns fa més feixuc?,
els anys viscuts, o els anys que ens resten?
Me se va passar la commemoració
Fa 1 hora
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
Aguantar el pes de tota una columna, per sempre. Potser més val ensorrar-se i descansar.
Els anys que hem viscut, sense dubte, anys de records, carregats d’emocions i de fotografies que molts cops ja no hi són. Aquest passat am possessiu que guardem al calaix i que moltes vegades no ens deixa mirar endavant.
Tu mateix ja ho has explicitat a la fotografia!
Seria perfecte si cap de les dues situacions se'ns fes feixuga: preciós mirar enrere i sentir una gran satisfacció; veure que ets qui ets gràcies al camí que fins ara portes recorregut. I també preciós mirar endavant i pensar en totes les emocions que encara ens queden per viure. La quotidianitat ens pot semblar un pèl avorrida, monòtona; però quina joia és ser en aquest món, independentment de l'edat que tinguem, si pensem en els moments estel·lars que de tant en tant ens regala la vida!
La meva opinió humil, és clar!
Salutacions a Tortosa :)
Potser se'ns fa feixuc pensar que els anys que ens resten poden ser com alguns anys que hem viscut. O potser és que tenim un mal dia.
Salutacions!!
Bona pregunta! Jo suposo que els anys que he viscut, perquè podríem dir que sé quin pes fan. És clar que la incertesa de vegades pesa massa, però hem de ser positius.
personalment a mi se'm fa feixuc el temps que s'escola entre les mans!
També pot ser que no siguin feixucs cap dels dos, no?
O tots dos!
A mi em sembla que depen de l'edat. En la joventud res ens pesa ni el passat ni molt menys el futur. El futur és una aventura apassionant que l'esperem amb deler. El passat gairebé no existeix perquè amb prou feines has tingut temps d'prendre a volar. En canvi la vellesa té un pósit dens i grandiós. El passat pesa molt i el futur ni te'l questiones. Anar tirant i gràcies...
Jo combinaria el triangle de salut, diner i amor. Si em tingut de tot mitjanament... I si esperem en el futur... Potser l'optimisme en que ens situem, per que feixuc apunta a pessimisme
i si un fa el possible per no entrar-hi, que és difìcil, l paraula per mii no existeix./ una eflexió com altres ,totes valuoses,-- Preneu la raó en paga que deia aquell.Anton.
No voldria tornar a començar (sobretot, no voldria tornar a ser pre-adolescent i encara menys, adolescent), ser persona és molt difícil!!!!
Potser si el passat es fa feixuc es que no hem estat prou feliços? sempre podem llençar ben lluny el que ens fa sentir el passat feixuc per poder mirar amb bons ulls el futur :)
A mi, els anys del whisky. Bé, també els anys que vindran, els passats ja no pesen, els que pesen són els que venen, pesen en el sentit que en no saber què ni com succeirà és com un estar menjant-se les ungles constantment. Esperant. Els passats ja hi són, més que fer-se feixucs ens ajuden a fer els que venen menys pesats.
cap de les dues, potser els anys perduts!
Sens dubte els viscuts.
Depen de quan t'ho plantegis!!
Tinc la teva edat..conec el passat però no sé què m'espera..per això no puc fer una tria.Em falta la lleugeresa dels anys perduts i em fa por la velocitats del temps que corre i no em permet de realitzar tot això que desitjo per a mi i per als meus estimats.
Saluts.
Hores d'ara no s'em fan feixucs ni els passats ni els restans. Potser el fet rau en pensar que sempre hi ha una raó per la qual somriure, per difícil que sigui, cal trovar-la i això ens alleugereix el pes en gran mesura.
Lo got mig ple o mig buit??? acabem-lo per tornar-lo a omplir!!
Publica un comentari a l'entrada