Participacions al 138è joc literari

Com faig una vegada al mes, en aquest apunt recullo les participacions al 138è joc literari .
Jesús Pàrraga, Francesc Mompó, Tomàs Camacho, Escorrialles, Ricderiure, De res, massa, Rafel Casas, Friccions, Xarel-10, Si dubto sóc... , Fons d'armari, La meva perdició, Blog de l'Assumpta, Col.lecció de moments, Iblamablog,

“Trompa, trompa!”, que diria Shin Chan. Encara no és acabat, i el fons ja surt a la superfície. Trobarà la inspiració adequada, com Miquel Àngel amb les seves escultures, o bé vindrà un temporal d’estiu i es carregarà el que aquest escultor d’obra caduca hagi pogut fer fins aleshores? De moment fa bon dia, i si no aconsegueix que llueixi, ja bolcarà la galleda d’aigua sobre la trompa que se sosté de miracle, per cert. O bé, d’un cop de pala, engegarà l’obra a can pistraus, com si d’un paper arrugat es tractés, fent arrugar definitivament aquesta trompa tan reivindicativa.
Autora: Helena Bonals

.

CASTELLS DE SORRA
La imatge m’ha fet retrocedir més de quaranta anys en el temps. Ens havíem casat i una de les nostres cançons era “Mi corazon en bandolera” del cantant francès, Adamo. El començament era una mica decebedor: “Con mi ilusión castillos levanté, los vi caer, perdí la fe....” Després la història es reconduïa i l’home, en conèixer l’estimada recuperava la confiança en la humanitat i tornava a anar amb el cor a la mà. De vegades, quan la torno a sentir em ve una dolça melangia. Suposo que hi té alguna cosa a veure la joventut llunyana i la capacitat de sentir que tenia en aquella època. O potser és la cançó que no em sembla ni de lluny una banalitat. Penso que a la vida ens hem d’aferrar a alguna cosa per no perdre la il·lusió, que, dit sigui de passada, no és privativa, ni està reservada únicament a la joventut. De vegades, les persones grans la tenim congelada perquè ens arribem a creure que ja no contem enlloc. Quan torni a la platja faré el meu castell de sorra. Tan se val si una ona emprenyadora me’l fa caure. La il·lusió de fer-lo, ningú me la traurà.

Autor: Josep Cid

.

Quina sort!

S’havia llevat d’hora i havia arribat a la platja quan aquesta encara estava nua i òrfena de colors. Només blaus i daurats, res més...
Carregat amb una galleda i una pala tenia un propòsit que se li havia acudit no sabia com: faria una escultura a la sorra. Li semblava que quan era nen ho havia fet, tots els nens ho feien...!
Així doncs va omplir la galleda i va començar a treballar. No tenia ni idea què faria però s’havia d’afanyar. Ho volia enllestir abans que l’onada ho llepés i l’hi robés, l’aigua anava i venia i no preguntava : no podia badar.
Va començar a xiular i a poc a poc va anar sorgint del no res un elefant: una trompa llarga, dues orelles, un gran cap... Es deia que aquell animal tenia molta memòria. Quina sort, pensà, i va seguir xiulant. De sobte es va aturar i es va mirar les mans mullades plenes de sorra, una galleda vermella, una pala clavada esperant que algú l’agafés, una escultura a mig fer... Aleshores es va parar a pensar, desorientat : què hi feia, allí?

Autora: Mª Lluïsa Gascon i Prades

.

Tenia un elefant al prestatge, un d'aquells amb la trompa encarada capal cel. Solia desar els bitllets de loteria just al dessota de lesimponents potes de la figura. Era un costum que mantenia des que unvell i bon amic li explicà el seu lligam amb la bona sort, ajudant-se,com nomès ell sabia fer, d'una fantàstica narració de la llegenda, enaquest cas, la del déu Ganesha. Recordà tot això en el que li vasemblar una mil·lèssima de segon, bocabadat davant el monument desorra encara per acabar, però amb la trompa ja ben dreta, passejantpel voral de la platja. Havia vingut al poble per retrobar-se amb ell,i aquella casualitat el deixà perplex. Els crits d'uns nens jugant ixipollejant dins l'aigua el van fer sortir del seu letargi. Creia enel destí? No ho sabia, però esperava que el paquiderm li donés enaquells dies la sort que no li havia donat en tots aquells anys.

Autor: Adam Hospital