Avui que promet ser un dia especial, no recordo quan va nèixer en mi el sentiment independentista. De petit, els meus pares, com molts de la seva generació que patiren a la família les conseqüències directes de la guerra i la postguerra, passaven per damunt la política de puntetes, en silenci, i només em ve present la sensació que en política era millor no posar-s’hi, que no portava res de bo. Jo era un “españolito” que vivia feliç i aliè a tot plegat.

La meva primera noció sobre l’existència de Catalunya com a nació, potser va arribar a meitat dels 70, quan jo tenia uns 12 anys i a través dels llibres de la imatge, regalats, com era moda llavors, per una entitat financera. Em van atraure amb força aquelles imatges en blanc i negre, els histriònics gestos de Macià i Companys a la plaça de Sant Jaume, contemporanis dels meus padrins que, en certa manera, me’ls tornaven, i la descoberta d’un passat que renaixia als meus ulls i donava cos a uns sentiments dels quals no havia estat conscient. Potser des de llavors, el 14 d’abril de 1931 és un dels grans moments que m’hauria agradat viure.