Avui que promet ser
un dia especial, no recordo quan va nèixer en mi el sentiment independentista.
De petit, els meus pares, com molts de la seva generació que patiren a la família
les conseqüències directes de la guerra i la postguerra, passaven per damunt la
política de puntetes, en silenci, i només em ve present la sensació que en política
era millor no posar-s’hi, que no portava res de bo. Jo era un “españolito” que
vivia feliç i aliè a tot plegat.
La meva primera noció
sobre l’existència de Catalunya com a nació, potser va arribar a meitat dels
70, quan jo tenia uns 12 anys i a través dels llibres de la imatge, regalats,
com era moda llavors, per una entitat financera. Em van atraure amb força aquelles
imatges en blanc i negre, els histriònics gestos de Macià i Companys a la plaça
de Sant Jaume, contemporanis dels meus padrins que, en certa manera, me’ls
tornaven, i la descoberta d’un passat que renaixia als meus ulls i donava cos a
uns sentiments dels quals no havia estat conscient. Potser des de llavors, el
14 d’abril de 1931 és un dels grans moments que m’hauria agradat viure.
3 comentaris:
Ja també vaig ser una "españolita" en l'ambient que tan bé descrius. Ignorància i cautela -por- en temes de política.
Quins temps, si no els has viscut costen de creure!
potser avui serà la segona data a recordar!
Bona Diada per a tots!
Aferrada.
Publica un comentari a l'entrada