11 de setembre 2012


Avui que promet ser un dia especial, no recordo quan va nèixer en mi el sentiment independentista. De petit, els meus pares, com molts de la seva generació que patiren a la família les conseqüències directes de la guerra i la postguerra, passaven per damunt la política de puntetes, en silenci, i només em ve present la sensació que en política era millor no posar-s’hi, que no portava res de bo. Jo era un “españolito” que vivia feliç i aliè a tot plegat.
La meva primera noció sobre l’existència de Catalunya com a nació, potser va arribar a meitat dels 70, quan jo tenia uns 12 anys i a través dels llibres de la imatge, regalats, com era moda llavors, per una entitat financera. Em van atraure amb força aquelles imatges en blanc i negre, els histriònics gestos de Macià i Companys a la plaça de Sant Jaume, contemporanis dels meus padrins que, en certa manera, me’ls tornaven, i la descoberta d’un passat que renaixia als meus ulls i donava cos a uns sentiments dels quals no havia estat conscient. Potser des de llavors, el 14 d’abril de 1931 és un dels grans moments que m’hauria agradat viure.

3 comentaris:

Glo.Bos.blog ha dit...

Ja també vaig ser una "españolita" en l'ambient que tan bé descrius. Ignorància i cautela -por- en temes de política.
Quins temps, si no els has viscut costen de creure!

Elfreelang ha dit...

potser avui serà la segona data a recordar!

sa lluna ha dit...

Bona Diada per a tots!

Aferrada.