A l'Institut de Camarles amb el trapezista

Agraït per la iniciativa del mestre Carles Castellà, de fer llegir El vertigen del trapezista al seu alumnat, el passat 28 d'abril acudeixo a l’Institut de Camarles. M’agrada que el trapezista no hagi parat del tot, que es mantingui viu, inquiet, amb capacitat de sorprendre, fins i tot a mi mateix. Anar a parlar d’un llibre teu, escrit ja fa uns quants anys, és bona excusa per rellegir-lo, per recuperar sensacions, per remoure emocions estancades al solatge del record.

Per fer la xerrada envaïm el gimnàs, provisionalment. Els alumnes m’esperen asseguts en banquets, amarats d’una adolescència que els fa creure invencibles, o fràgils, o tot alhora. Així, tots junts, es fan forts els uns als altres. Carles Castellà fa una breu introducció, i jo també comento alguna cosa abans de donar-los la paraula, i llavors sorgeixen les vergonyes, les inseguretats. Són durs per fora, tendres per dins. Però a poc a poc s’alcen braços, alguns amb insistència; altres, segur, pensen en les seves coses; pluralitat d’horitzons tan diversos com la vida.

Deixo uns quants exemplars de Postres de músic de regal, i m’obsequien amb productes de la terra (arròs i oli); intentem alimentar-nos mútuament.
Al Carles, a més, li dec un dels primers comentaris que es van fer sobre els meus llibres, concretament Postres de músic, allà l'any 2006.