Festes de la Cinta. En dos
dies consecutius assisteixo a dos concerts de dos amics: Albino Tena amb Els perfectes secundaris, i Ernest
Redó amb Obscens.
Ens uneix l’amor a la
cultura, al territori, i sobretot l’amistat basada en un feeling especial mutu brollat
des del primer moment. Ells són amics de fa dècades, i ja formaven part d’un
grup musical tortosí als 80. Jo els he conegut per separat, i la llista de col·laboracions que hem gaudit seria llarga i rica. Formen part d’una
estimada i extensa xarxa d’amistat que he conreat amb la cultura com a excusa.
Xalo molt durant els dos
concerts. Són estils diferents; Albino és un cantautor que es decanta més cap
al pop, amb cançons pròpies i versions molt diverses, i Ernest lidera uns
Obscens de rock quilòmetre 0. Albino té dolç encant, toca sovint la fibra de la
nostàlgia i ens fa corejar les seves cançons que ja coneixem; Ernest és pura
energia, reivindica, ens empeny magnèticament. Però tots dos, potser perquè els
conec prou bé, tenen un fons de tendresa infinita.
Me’ls miro dels del meu
lloc (assegut al concert d’Albino, dempeus al d’Ernest) amb la satisfacció d’imaginar
com de bé s’ho deuen passar, el feliços que són en aquests instants, i me’n
quedo una mica per a mi, d’aquesta felicitat compartida, i m’agafen ganes d’aixecar-me
i cridar, orgullós, “són amics meus!”, amb dolç encant amb Albino, amb pura
energia amb Ernest.
Les fotos són d'un altre amic: Rafael Ricote
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada