La màgia és possible

 

La màgia és possible encara. Avui he viscut una de les experiències culturals que m’han deixat millor sabor de boca.

Ja fa un temps, no sé si per l’edat, que pateixo cert desencís i desil·lusió per massa coses que passen al món; suposo que ja us en feu una idea. Als meus seixanta ja he assumit que molts somnis, de tot tipus, no es faran realitat, i això pesa a nivell personal, però també, i molt, a nivell col·lectiu. I rebla el clau comprovar que en algunes coses que semblaven guanyades per sempre estem anant enrere, que tornen fantasmes de l’odi que crèiem enterrats.

Però avui em feia goig anar al cinema, assistir a la primera sessió d’aquesta segona temporada –quina llàstima haver-me perdut la primera- de l’Institut Roquetes Film Society. La proposta era la projecció a la sala de La Lira Roquetense de Steambot Bill Jr (1928), de Buster Keaton, acompanyada en directe al piano per Florenci Salesas.

No sé si mai havia vist una pel·lícula muda d’aquells temps pioners en pantalla gran. De petit vam gaudir de Xarlot, de Lloyd, de Keaton, d’Oliver i Hardy, i d’altres, a la televisió, però de seguida van desaparèixer de la petita pantalla, tot i que s’han mantingut tendrament al record. Durant la pandèmia –que vam aprofitar per a moltes petites i grans coses- em vaig mirar via internet, The kid, de Chaplin, entre altres, i la vaig trobar meravellosa. Però Buster Keaton, en sala gran, i amb piano en directe, imaginava que podria ser llaminer, però m’he quedat curt.

Abans de començar, guirigall de gent que va omplint la sala de la Lira Roquetense, amb bosses de patates, begudes, col·locant les cadires on poden, algunes al voltant de taules amb petites espelmes enceses, fent-se lloc, traient-ne més de les piles, perquè devem ser més dels que preveien. Gent de totes les edats. Un home davant meu diu entre somriures: “El cinema és mut, però els nens no”. Després d’unes interessants explicacions, s’apaguen les llums, sona el piano, i comença la il·lusió. I els nens callen.

Som tres generacions magnetitzades pel que passa a la pantalla. Imatges gravades fa un segle, a anys llum tecnològicament, però l’emoció, la màgia, les emocions, són les mateixes, fins i tot més autèntiques, més directes, i cada gest atresora tot allò d’humans que ens uneix, tant se val la distància, tot i els segles. De tant miro de reüll els més petits, que no separen la vista del blanc i negre magnètic, sense pensar en pantalles de mà ni jocs d’última generació. Riuen com els nens de sempre, amb els trucs infal·libles, s’emocionen amb els moments dramàtics que viu el protagonista, obren de bat a bat els ulls davant les escenes de risc sense filtre.

La màgia és viva, s’obre pas si la deixen, la humanitat és possible, l’esperança no ha perdut.

Gràcies a l’InstitutRoquetes Film Society per fer oferir-nos aquest regal.