Tortosa, Festes de la Cinta. Aliè a l’efervescència nocturca que m’envolta, passejo la gosseta vora el riu; la calma que impera la resta de l’any es veu trencada davant la sorpresa i incomprensió de l’animal, que veu envaït un territori que considera seu. Bandades de nois i noies, exuberants en la seva expressió oral i corporal, disbauxats fins a certs límits que pretenen trencar, circulen en grups, parelles o en solitari, carregats amb bosses de plàstic de contingut evident, cap al tram de passeig on es concentren per fer la prèvia, diuen, com una mena de ritual festiu, musical i etílic d’amistats emergents i d’amors que potser esdevindran mítics en un futur.
Una colla passa davant nostre, amb un carro de la compra reconvertit en nevera sobre rodes. Unes noies l’empenyen mentre un noi que conec està assegut al damunt, mig estirat, com la més famosa Cleopatra de Hollywood, però amb menys glamour. Escolto que una de les noies es queixa, fent broma: “Com es nota que ets fill únic!” Demà li explicaré l’anècdota a son pare, penso.
El so estrident de les rodes sobre les rajoles del passeig s’allunya, i es fon en direcció al brogit de la multitud que es barreja amb la complicitat obscura de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada